Gregori Vidal, trenta anys

Aquells intel·lectuals i artistes que l’estimaven, la boxa, perquè era sinònim de virilitat i d’aventura, admiraven Cravan, que havia estat capaç d’enfrontar-se en el ring a Jack Johnson i de convertir la seva vida en un poema. D’Annunzio també cercava l’estètica del risc que embadaliria, més endavant, Llorenç Villalonga. El feixisme se n’aprofitaria de modes i sentiments. Bé...!

Miró va acabar La masia el 1922, l’any que Gregori Vidal –que és de qui vull parlar– pujava per primera vegada a un ring, concretament de Marsella, per a enfrontar-se a Jean Gregoire. Els cartells no l’anunciaren amb el seu nom, sinó amb el de Young Marty en homenatge al seu primer mànager, un altre mallorquí anomenat Josep Martí.

Encara no ho he dit, però Gregori Vidal havia nascut al carrer dels Apuntadors i va créixer entre el Puig de Sant Pere i el Born. Els pares eren santanyiners i s’havien instal·lat a Palma perquè el pare era patró i comandava una embarcació que transportava taronges a França. Gregori, amb deu anys, va embarcar-s’hi de grumet. I poc després, acabada la Gran Guerra, va aconseguir el permís patern per a cercar feina a Marsella. Va trobar-ne a la cuina d’un restaurant, i en els moments de lleure acudia al gimnàs de Josep Martí. D’aquesta manera va començar una carrera esportiva rutilant, fins al punt d’esdevenir el púgil de nacionalitat espanyola amb més crèdit internacional de tots els temps.

Gregori Vidal –amb els noms de Young Marty, Young Martí (a Barcelona), Gregorio Vidal i Vidal Gregory– va pujar als millors rings de París, de Londres i de Nova York. Fet i fet, la seva carrera va transcórrer entre l’Amèrica ianqui i Cuba. Més en concret, entre Nova York, Chicago, Filadèlfia i San Francisco. No tornaria a Mallorca fins a l’any trenta, possiblement a causa del crac borsari de l’any anterior que va sumir els Estats Units en una crisi econòmica monumental. Aleshores, el seu prestigi a Europa era inqüestionable.

A Amèrica s’havia enfrontat a mites com Joe Scalfaro, Archie Bell, Feldman o Bartlett. Feia no res que havia protagonitzat dos enfrontaments memorables amb Kid Chocolate i Alf Brown. Naturalment, els diaris mallorquins n’havien seguit la trajectòria. A Santanyí –el poble que tant s’estimava i on va passar els estius de la infantesa– li reteren un homenatge multitudinari, amb orquestra i ball d’aferrat, en el teatre de Can Barrió; i a Palma va ésser rebut per la directiva de l’Alfonso XIII en els locals del club, la qual cosa ens porta a considerar de quina manera havia ascendit socialment.

Tanmateix, els mallorquins únicament tingueren una única oportunitat de veure’l sobre el quadrilàter. Va ésser l’agost de l’any trenta-dos en el Coliseu Balear. Va enfrontar-se a Jim Terry, a qui va derrotar sense cap mena d’esforç. Un mes abans, a Barcelona, havia deixat fora de combat Llorenç Vitrià...

Precisament, a Barcelona va ajornar-se el combat que tenia aparaulat amb un dels grans boxejadors de Gràcia, Carles Flix, dues vegades campió d’Europa. Malauradament ja no es va poder celebrar. A les darreries d’aquell agost, el seu mànager el va reclamar des de Nova York. Ja no tornaria a Mallorca. I Flix seria afusellat en el Camp de la Bóta, l’any trenta-nou, a la caiguda de Barcelona.

A partir d’aquells comiats multitudinaris dels ports de Palma i de Barcelona, la carrera de Gregori Vidal entraria en declivi. L’agost de 1933 va perdre per KO a San Francisco davant Georgie Hansford. Va ésser el seu darrer combat. Després va dedicar-se a l’hoteleria, primer al mateix San Francisco i, posteriorment, a Willows, la petita ciutat californiana on va establir-se definitivament. S’havia casat amb Louise i tingueren dos fills, Gregory i Linda. Vindria la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial...

Els llaços amb Mallorca quedarien trencats per sempre. Fins i tot els afectius, els familiars. Va morir dia 17 de novembre de 1991, d’aquí un mes farà trenta anys. És un bon moment per a recordar a qui va il·luminar la mirada d’unes generacions que vivien temps foscos i a les quals esperava, per tot color, el color del dol.