0

Aquí no hem vingut a impartir lliçons. Som aquí per aprendre. Per llegir la realitat, sobretot les bones pràctiques i la virtut que mou el món. Aquestes setmanes ben segur que tu i jo hem viscut experiències que ens han fet pensar i potser fins i tot debatre amb el nostre entorn sobre qüestions que penetren en allò més essencial del temps que ens ha tocat viure.

Polítics, esportistes, intel·lectuals i creadors de diverses dimensions han entrat a les nostres vides i ens han regalat oportunitats d’entendre millor l’existència i a observar-la des de l’òrbita de la bondat i la virtut, però també amb esperit crític. Per començar he seguit de prop les conseqüències de la retirada de Merkel, el seu passar a un segon plànol, després de regalar-nos seny, i de liderar durant un temps considerable i coordinar aquesta realitat tan complexa que anomenam Europa.

Des de Mallorca estant sabem que sense Europa difícilment podríem explicar el nostre projecte de país. He de confessar que l’aire que es respira en el cas dels exiliats catalans, amb Puigdemont al capdavant, no acaba de ser net. Les ferides supuren i produeixen un dolor intern que no trob la manera d’expressar com voldria. Més que jutges veig inquisidors, i tinc la sensació que el Poder Judicial hispànic fa olor encara d’antic règim, sobretot com a mentalitat i com a pràctica cívica. És una humil percepció de ciutadà que cerca la manera d’introduir i treballar valors de convivència i tolerància. Per això mateix aquests dies he intensificat el meu interès per entendre i posar-me en el lloc dels líders estatals del PP o de Vox. M’interessa seguir, sense prejudicis, l’itinerari «espiritual i polític» de Vox i del PP. I com se suposa observar els moviments, però també reflexionar sobre el pensament que produeixen aquests grups en ascens, amb els quals ens ha tocat conviure.

Aquest món tan present en el meu imaginari i en els meus somnis és possible i potser també he tingut l’oportunitat de fer-ne alguns tasts de degustació. Potser l’acomiadament de Pau Gasol i l’amabilitat i generositat que s’ha multiplicat en tot allò que ha estat tocat per la vareta màgica d’aquest ídol de l’esport, potser és transportable als altres petits mons que apareixen i ambienten el nostre dia a dia. No és fàcil en els temps que corren trobar tant d’humanisme èpic ni tanta gratitud. Per afegitó, he acabat de llegir les memòries de José María Castillo, vida i pensament d’un professor de noranta-un anys, una pedra en la sabata d’una església allunyada de l’evangeli, associada al poder i al pitjor de la religió.