0

El Regne Unit és a quatre dies d’esdevenir el paradís: no tenen atur i cerquen desesperadament milers d’empleats, els empresaris apugen sous com no s’havia vist mai ni enlloc (els salaris a l’hoteleria han crescut un 18 % de mitjana des del gener, per exemple), la circulació de vehicles ha disminuït perquè moltes benzineres estan buides i tancades, els ciutadans viuen en la ignorància perquè el primer ministre culpa de tot plegat una conspiració mundial d’escassedat i pandèmia i la reina naturalment continua amollant discursos sobre els temps difícils (que sempre són difícils per als altres); segurament no hi haurà empatxos ni grans despeses pel Nadal perquè els supermercats comencen a estar buits i no arribaran contenidors de la Xina ni d’enlloc, a part que les restriccions d’energia i l’alt preu dels combustibles els obligaran a fer més esport per evitar la fred d’aquest hivern.

A més, els britànics (amb l’excepció dels escocesos, que cada dia veuen créixer els motius per desempallegar-se de l’estat i la corona) començaran aviat a notar altres avantatges del capitalisme més desregulat, perquè el govern no accepta normatives supranacionals i alhora és inepte per fer complir les pròpies.

Naturalment, res d’això no havia estat previst pels experts, ni pels partidaris del Brexit ni pels contraris, però això tampoc no és cap problema perquè ambdós gremis continuen cobrant grassos sous (aquests sí que viuen ja en el cel...), mentre els ciutadans fan coa per aconseguir benzina, medicaments i mantega, com romanesos retrocedits als anys cinquanta o veneçolans d’ara mateix.

Minouche Shafik, per exemple, una economista de moda a més d’exvicegovernadora del Banc d’Anglaterra i directora de la London School of Economics, ha declarat que «haurem de deixar que el mercat laboral faci la seva feina», que és l’equivalent elegant del campi qui pugui, i que els canvis en els salaris i els preus formen part de la «transformació estructural de l’economia», que és com si el metge et digués que un infart és una passa més en l’esdevenir natural del teu cos. I tot això ha caigut d’un referèndum, de la decisió del poble sobirà. O sigui, benvinguts a la democràcia (els altres, és clar, els que no podem decidir gairebé res).