TW
1

Hi ha realitats indigestes que adesiara es mostren en forma de bones notícies. Per exemple, quasi tot el procés de turistificació de les nostres illes se’ns ha contat amb fets que havíem de jutjar com a extraordinàriament positius per al conjunt de la població i la salut de la terra. Avui dia, hi ha encara una part significativa de la ciutadania que opina –amb un punt d’agressivitat– que s’han d’engolir totes les possibilitats d’atracció de més turistes, pacífics o pura salvatgina. Per a aquestes persones, qualsevol mesura o simple proposta de contenció és una invitació a l’empobriment general.

Són moltes, d’altra banda, les persones que, gràcies al cultiu de l’esperit cívic, tenen una visió més lúcida, més crítica d’aquesta espècie de Cafarnaüm (que diria Josep Pla) en què s’ha convertit aquest país difícilment nostre. Per a aquestes persones, la decisió del govern espanyol de no ampliar l’aeroport durant els pròxims cinc anys deu ser, molt probablement, una bona notícia. Sabem almenys que durant aquests cinc anys el país no podrà rebre més turistes dels que permet l’actual camp d’avions. La notícia haurà despertat una sensació d’alleujament en moltes persones. És una bona notícia.

És una bona noticia que posa un vel damunt una realitat monstruosa: el govern espanyol –i no només– no s’ha plantejat un futur de decreixement per a les nostres illes. Sigui quin sigui aquest govern, veuen en aquest arxipèlag una font d’ingressos que s’ha d’explotar fins a l’última gota. El que aquí ja comença a ser un clam, la necessitat de decreixement, ¿és possible que no hagi arribat ni com a eco o remor a l’oïda dels poders fàctics de l’Estat? Hi posaríeu messions?

Vol dir tot plegat que el govern de l’Estat, d’aquí a cinc anys –i no descarteu que sigui abans si convé fer més obra pública o si un augment del turisme ho demanda– podria ampliar l’aeroport. Vistes aquestes illes des del centre peninsular, què són, sinó el camp de petroli que contribueix a resoldre els problemes econòmics dels territoris d’Espanya? De vegades podríem pensar que els sentiments que inspira aquesta terra a uns quants aborígens són entesos i respectats pels successius governs centrals. Y no, allà només estimen la moneda que els arriba.