0

M’agradaria creure en la possibilitat que no se produissin catástrofes naturals. Però la realitat és tossuda. A mesura que passen els anys i me faig gran, la meva capacitat per encaixar els reptes que me planteja la vida, s’incrementa notablement. Però aquest fet és inversament proporcional quan són les altres persones les que pateixen. I, gairebé, enmaleltesc quan les calamitats colpegen severament a dones, homes i infants.

Després de 50 anys, el passat diumenge dia 19 de setembre, el volcà de Cumbre Vieja, a l’illa canària de La Palma, erupcionà violentament. Bé, hi ha explosions volcàniques no violentes? Amb lenta cadència, i retransmès per les televisions, la lava engolí vivendes, col·legis, carreteres, cultius. Tot lo que l’escòria volcànica trobava al seu pas quedà sepultat. I ho vérem en directe perquè la inmediatesa dels mitjans de comunicació actuals ho possibiliten. El magma avançava sense remei i la gent marxava espaordida de ca seva. Sabien què mai no tornarien. Les edificacions quedarien submergides davall els rius llefiscosos de la lava. Això significava, perdre-ho tot. Què farien si els diguessin que tenen 60 minuts per anar-s’en de ca seva? Jo no m’ho puc ni maginar. Però enmig d’aquesta desgràcia col·lectiva, de tot aquest horror, hi hagué malentranyats que pretenien saquejar les cases desallotjades. I altres que, amb ànima especulativa, augmentaren els preus dels lloguers dels pisos. M’han de disculpar, però tants uns com els altres, són deixalles humanes!

Fa poques hores embastava torpement aquestes línes que ara llegeixen. Les interioritats del volcà de Cumbre Vieja no han deixat de bramar. Vomiten lava, material piroplàstic, gas, cendre. La naturalesa és un ens viu. I sorprèn per la seva espectacularitat, sí. Però també impacta calamitosament sobre l’obra de l’home i és implacable amb l’ésser humà. És un desiderátum, però m’agradaria que la meva força arribàs als palmeros de la zona afectada. I esper i desig que les institucions estiguin a l’alçada.