Cultura

Amb conjura, cura i musculatura, candidatura i caricatura, amb cintura i magistratura, amb criatura, usura i confitura, amb mesura...» Les mesures anticrisi, però, prioritzen el que es creu economia productiva i contemplen retalls dràstics en tot el que entenem per cultura, contemplada pels nostres gestors com un bé sumptuari del qual es pot prescindir. Les subvencions amagrides i el descens, normal, del consum li pinten un panorama negre. Pareix mentida que passi això tants d’anys després que Adorno, Horkheimer o Benjamin s’adonassin del canvi radical que es produïa en la mercantilització i industrialització de la producció cultural, generant allò de la cultura de masses. El món de l’empresa ho comprengué bastant abans que els nostres gestors culturals, prenent posicions en les indústries on s’uneixen el poder de les esferes econòmica, cultural i política. Recorden la llegenda urbana, no tan falsa però, de què The Beatles generaven més royalties que la indústria de l’automòbil a Anglaterra?

És cert que en èpoques de vaques magres i crisis que paguen, com sempre, justos per pecadors, l’Administració estalvia en cultura. En majúscules o en minúscules, la popular, la identitària o la més exquisida. Els cantants no són contractats com abans, no es compren obres d’art, ajuntaments i comunitats autònomes suprimeixen exposicions o la seva participació en l’edició de llibres. Però aquí hem anat molt sobrats, com si la cultura ja vengués amb nosaltres des del naixement i com si la seva gestió fos cosa banal i de repartidora administrativa. Tampoc les administracions arriben a acords per crear consorcis entre elles, ni pactes culturals per evitar desagregacions i repeticions entre les activitats promogudes pels ajuntaments, consells insulars, Govern balear –amb l’IEB o l’IRLL–, corporacions bancàries, fundacions, etc.

Les indústries culturals i creatives tenen un gran poder de convergència, els seus continguts són crucials en la implantació de la societat de la informació, originen idees creatives. Quasi res! Cal reprendre el debat sobre el paper de l’entorn empresarial cultural en l’espai comú europeu i les indústries que produeixen i distribueixen béns i serveis culturals (arts escèniques i visuals, patrimoni cultural –inclòs el sector públic–, biblioteques, cinema, vídeo, televisió i ràdio, jocs, nous mitjans de comunicació, música, llibres, premsa, arquitectura i disseny gràfic, moda, publicitat…) a més d’altres interdependències del món de la cultura amb el turisme i les noves tecnologies.

Que hi hagués vida cultural per a tothom al marge de les institucions seria ideal, però mentre el finançament públic sigui una necessitat ineludible farà falta espavilar-se. De totes les accions de resistència, la més imperativa correspon a la cultura que és la més agredida, cal apostar per la creació i la radicalitat en la innovació front a la polarització del públic, dirigit, no per gestors creatius, sinó per experts en márketing de fems cultural.

Caldria convèncer-nos que can Blai Bonet, el Teatre Principal, l’Orquestra Simfònica, els nous gestors culturals –mitjancers entre els creadors i les petites empreses en els dificultosos camins de les subvencions–, els grans concerts de l’estiu, no només els de les festes sinó els organitzats per entitats privades, la xarxa de locals, teatres, la cultura elitista, la cultura popular i la de masses, la cultura de consum, la que costa doblers i la que fa comptes ingressar-ne, l’arc que va de les associacions sense ànim de lucre (imprescindibles) a les de caire empresarial, a les quals se’ls ha d’assegurar una certa continuïtat en els contractes... tots són, a més d’una font de treball i creativitat, una eina per evitar la degradació social.