6

Després d’un temporal en un bassiot, el Tripartit ha pres mesures a fi de garantir el drets lingüístics dels mallorquins en els centres sanitaris. Així que els uns, els altres i els altres, estan més contents que si haguessin d’anar a noces. I d’acord. Poden estar-hi, han fet bondat. Però tampoc hi ha motiu per a repicar campanes. Ens agradi o no, la situació de la llengua catalana continuarà essent crítica. I no em digueu que els infants en el pati de l’escola parlen en castellà perquè l’àngel de la guarda els ho aconsella ni que Mallorca és una terra multicultural i multilingüe per voluntat de Déu. Aquestes excuses tan sols denoten una hipocresia institucional infinita. Res més.

Quaranta anys enrere parlàvem de normalitzar-ne l’ús, del català; cosa lògica, perquè durant els quaranta anteriors havia estat menystingut i prohibit. Actualment, no sols continua essent una llengua secundària o prescindible, sinó que els catalanoparlants ens hem de limitar a exigir el dret (i exigir és un dir!) a no ésser discriminats. N’hi ha per llogar cadiretes...! Hem d’admetre que ara mateix, per als mallorquins de naixement o de cor, la situació lingüística és d’esquizofrènia. De manera que les mesures correctores que s’aplicaran a Sanitat –sempre que no quedin en paper mullat–, seran ben rebudes. Tanmateix, són un tapaboques.

Vull dir que l’agressió a la dignitat de les persones que s’ha produït, en cert casos, en els centres sanitaris, es reprodueix comunament en tots els àmbits de la justícia i a altres espais de l’administració pública. Ja em direu: si una persona, en presència del metge, s’expressa amb més precisió en la llengua pròpia, com s’ha de sentir de desemparada sense poder fer-ho davant el jutge...? I així sempre. La història és repeteix a cada oficina, a cada espai. La polèmica sorgida a Sanitat, per tant, és la punta d’un iceberg que té pregones arrels polítiques i ideològiques. El fet d’encolomar exclusivament a Franco totes les culpes d’una situació lingüística criminal, denota una hipocresia inexcusable. Dels quaranta anys de democràcia, Extremadura i Andalusia –que és d’on prové majoritàriament la immigració a Mallorca– n’han tingut trenta de govern socialista. Doncs bé, si en el seu moment, a les escoles de primària d’ambdues comunitats s’hagués predicat a l’alumnat que a l’Estat espanyol hi ha un grapat de llengües que són oficials en els seus territoris respectius, ara no vindrien a Mallorca amb un desconeixement absolut de la nostra realitat lingüística.

Del fet d’haver arribat on hem arribat, i hem arribat a les clavegueres, no en podem eximir el món cultural ni la UIB. Massa sovint oblidem que la llengua ho és tot. Paraula, sí. Però també país, cultura, memòria. I torno al conflicte de Sanitat. La primera reacció de la Conselleria en resposta a la denúncia per discriminació lingüística interposada contra una metgessa del centre de Son Pisà, va ésser la de recórrer a les estadístiques. Les denúncies registrades per aquesta qüestió, al·legaren, únicament suposen el 0,00058 per cent de les interrelacions entre sanitari i usuari. La resposta, no per exacta, deixa d’ésser d’una frivolitat insultant. Adaptem-la a altres camps. Quin és el tant per cent de persones que moren a l’Atlàntic o a la Mediterrània en relació al total de població del continent africà? Mínim. Quantes dones són víctimes de violència de gènere a Espanya respecte al total del cens? Poques, suposo. Aleshores, ni en un cas ni en l’altre dels que acabo d’exposar no hi ha motiu d’alarma? I tant que n’hi ha! Una sola persona morta a l’oceà és multitud. Una dona maltractada, un crim que ens afecta a tots. De la mateixa manera, una única persona que és discriminada per expressar-se en llengua catalana, que és la del país, suposa una prova d’anormalitat democràtica més que alarmant.