Josep M. Llauradó09/09/21 3:59
TW
2

Continuen a bon ritme, digne de les curses de Moto GP i de la competició espacial entre Richard Branson i Jeff Bezos , les aportacions de tota mena i calibre a la gran ideologia hispànica moderna, gairebé l’única: el liberalisme intervencionista, o intervencionisme liberal, tant se val. El nom és equívoc, i aquí comença la càrrega ideològica, però tothom entén que de fet es tracta de l’intervencionisme més exagerat, constant, insidiós i multiforme amanit amb ocasionals (malgrat contundents: això sí) discursos en defensa de la llibertat.

Una de les darreres, que ja haurà estat superada per d’altres, ha estat relatada per la periodista Celia Blanco , que divulgà des de Twitter la carta que havia rebut del govern autonòmic-provincial madrileny en què la presidenta regional Díaz Ayuso li recordava els impostos que s’havia estalviat després de la mort d’un seu familiar. És clar que l’administració té coneixement dels traspassos i les herències que en resulten, i de la conseqüent liquidació de l’impost de successions i donacions, i és clar que així ha de ser ben segur a efectes mèdics i estadístics i d’altres supòsits legals, però ¿pot emprar un govern aquesta informació per fer publicitat de la mateixa administració, i dels governants que la dirigeixen, i fer-ho amb la clara finalitat de l’escandalosa autopromoció del partit polític que en aquest moment ocupa el poder? ¿No suposa aquesta carta un innecessari i malbaratador ús de diners i recursos públics (la carta, en paper, du l’anagrama del govern regional, i amb seguretat va ser redactada i enviada des de l’administració pública) amb la única finalitat de publicitar els governants i el seu partit?

S’ha afegit, a aquest exemple d’il·legítim i car intervencionisme, que la família de la destinatària de la carta, i de la persona difunta, posseeix una dignitat envejable i ha contestat públicament que són de tradició d’esquerres i no estan gaire contents per haver estalviat aquests impostos dels que parla la missiva: «La persona difunta, com la nostra família, era d’esquerres. Sentim no poder contribuir (amb els nostres impostos) a la millora de la sanitat pública. Essent obrers, necessitam ajuda per tractar les nostres malalties».