Paella per a un sol comensal

Diumenge passat, en la torrentada informativa i lúdica que és aquest diari en la seva edició dominical, en mig de grans tragèdies i d’expressions inefables de la beneitura humana, de l’exaltació de la banalitat, hi havia un article sensat, d’escassos però ben mesurats materials, que surava en mig de músiques prèvies a l’esclat del món. L’article d’Andrés Valente es dolia de la dificultat de trobar un restaurant que servís paella per a un sol comensal. «Mínim dos» és la condició que imposen les cartes de restaurant a la paella.

Andrés Valente concedeix al menjar un paper essencial a la vida: la seva llarga trajectòria periodística en dóna fe. Com a bon assaboridor de plats comuns i d’altres d’exòtics (alegres excursions gastronòmiques que ens fan enyorar ca nostra), no és golafre ni malgastador. La seva maduresa s’explica per l’ideal de trobar la senzillesa i obrar-hi amb seny. També en el menjar, naturalment, bella activitat on ha assolit unes vivències envejables. Tot plegat, en un país on la meitat d’habitants ja compra on line.

La tenacitat necessària per a les grans empreses humanes és la mateixa que mena Andrés Valente a cercar incansablement la paella per a un sol comensal. Tenim el prejudici de la companyia com element indispensable per a degustar una paella o, en general, qualsevol altre menjar. Aquestes reunions tenen la seva gràcia però no la negueu al menjar en solitari, quan podeu prestar la major atenció a sabors i textures sense necessitat de preocupar-vos per com els convertiu en comentari, procés tan sovint pilotat per una insuportable pedanteria.

Paella per a un sol? A molts els sembla un desbarat que només se li pot acudir a qui el comet. Els majors desbarats són, de vegades, genialitats.