Semiòtica estival

La qualitat i necessitat de la investigació és comparable a d’altres que segurament ja hi han fet sobre la relació entre el nostre caràcter i el cafè que bevem o la pasta de dents que preferim, com la utilitat ha de ser pràcticament la mateixa, i no cal dir que la vertadera notícia es produirà quan els patrocinadors d’aquesta institució s’assabentin del destí dels seus diners.

Anem amb l’estudi. Les persones normals, sinceres i responsables hi posen el seu rostre, i punt, mentre que els solitaris i/o els extravertits hi afegeixen companyia (humana), que en el cas que sigui la seva parella els defineix com dependents emocionals. Els artistes hi pengen un paisatge, i si són somiadors i creatius s’estimen més un personatge de ficció, en foto o dibuix. Els inestables i insegurs opten per un detall del rostre, només, o per un animal, sovint una mascota, que també permet identificar-los com compromesos i sensibles. I poc més. Vaja, el tipus d’estudi que surt del teu cervell mentre fas una canya, i fins i tot en dejú, i no només a l’estiu. No cal afegir que, com palesa l’estudi, els que hi eliminen la seva foto és perquè estan tristos, o volen ocultar-se o cridar l’atenció o són immadurs. Ni que de manera absolutament general el personal retoca les fotos per quedar impecable, ni que els optimistes opten per les fotos en color i els negatius i complicats s’estimen més el blanc i negre. Les conclusions són de Nobel segur. D’Ig-Nobel, evidentment.