La problemàtica dels aliments, o vaccins, modificats genèticament demostra com es mou la gran fira de la ciència, la paraciència i els interessos econòmics de la salut i l’alimentació, incloent els seguidors de l’slowfood o els que creuen que la salut és un epifenomen del menjar, molt malavejat per la química. Hi ha els qui diuen tenir la veritat, els qui la compren o la paguen –recordin la campanya que sofrí Rachel Carson per part de les multinacionals químiques, quan denunciava els efectes del DDT– o els qui, en aquest totum revolutum, donen solucions excessivament senzilles: xamans moderns, xarlatans de fira reciclats, que es venen a ells mateixos amb un discurs alternativista, simple, sense massa problemes i estudis, es fan vehiculadors d’energies diverses i ‘patranyes’ vàries. Tot plegat ens aboca a una cerimònia de la confusió reforçant la creença que, davant els dubtes, és millor abstenir-se del seu consum. Aquesta podria ser la solució més clara, reblida per la prohibició de determinats blats-de-les-índies transgènics, que es continuen cultivant a ca nostra.
J. Colomer elogia les virtuts de l’estèvia (Stevia rebaudiana), una planta originària del Paraguai, els seus extractes endolceixen tres-centes vegades més que el sucre, sense efectes secundaris per als diabètics. L’estèvia es comercialitza a determinats països però no té el permís per ser usada a d’altres. Cita Colomer l’obra de la monja benedictina T. Forcades (Els crims de les grans companyies farmacèutiques), per significar com de dolentes són les multinacionals, per a les quals «el medicament que cura no és rendible».
La trama és coneguda: els beneficis de la natura són segrestats, per posar al mercat «fàrmacs que cronifiquin les malalties per a tota la vida», pel guany d’uns pocs, sense miraments amb la salut humana. És fort, però massa reduccionista. Al meu parer, no ajuda a aclarir quins són els vertaders papers i actors de la tragèdia.
És d’aquesta manera com temàtiques molt serioses per a la salut de la gent o la del planeta peguen el bot de la controvèrsia certa, i científica, a la llegenda urbana. Vegem: existeix la medicina que ho cura tot i el cotxe que funciona amb aigua. Tot això, segons un cert discurs alternativista, ja està descobert i, per suposat, les multinacionals ja ho han comprat, ho han amagat i no ho posen al mercat perquè seria la seva ruïna. Aquestes creences fan mal a l’avenç de la ciència i el coneixement i, també, al desenmascarament de les estratègies de les gran corporacions multinacionals, perquè aquestes se’n beneficien del poc pes específic d’alguns dels seus contraris, els quals, curiosament, passen a engrossir la nòmina de remeiers alternatius, denunciant –con única causa final de tot– la gran conspiració, el complot mundial dels grans empresaris manejant els polítics com els seus titelles.
La tesi és que fa mal moure’s en terrenys complicats –com són l’encalentiment global per l’ús de combustibles bruts, l’enverinament químic pels adobs, els efectes en cadena dels transgènics, els resultats dels vaccinaments massius...– només amb raonaments propers al mite urbà, la llegenda, allunyada de la ciència. Però també és veritat que les administracions demostren la seva poca traça en la vigilància sobre la salut pública. Com sempre, dirà més d’un. Aquest fatalisme –«com sempre»– és un ingredient que engreixa el foment de solucions quasi secretes, màgiques, rares, només per a grups d’iniciats, moltes d’elles amarades d’ignorància o desinformació, encara que estiguin carregades –poques vegades– de bona voluntat.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.