Pere FullanaPalma29/08/21 3:59
TW
0

D’aquest estiu me qued amb una expressió de Guillem Frontera escrita per un protagonista de Tyrannosaurus: «com podem posar un trosset de món en ordre si no tenim clar quin ordre general volem per al mon?». L’objectiu és arribar a tenir una certa noció del món i voler entendre el món en termes globals. La perspectiva general ens permet gestionar en millors condicions allò que té una relació directa amb la nostra vida. D’aquesta manera podem cercar una explicació i construir una manera d’entendre el petit món en el qual vivim.

Quan el baró de Coubertin i els seus col·laboradors engegaren el projecte dels Jocs Olímpics moderns somiaven l’esport com un instrument educatiu i integrador. Imaginaven una gran convocatòria simbòlica, reflex de la diversitat cultural. El món, al final del segle XIX, amb la industrialització i els transports, s’enriquia amb l’esperit cosmopolita i adquiria un aire internacional. L’esport havia de fer una funció transformadora i estava destinat a rompre barreres que semblaven insalvables fins llavors. Però també com una expressió de la unitat i de la convivència, en la mesura que l’esport representa valors individuals i col·lectius. El desplegament de banderes, l’escenificació de la diversitat, la casuística individual i col·lectiva des de qualsevol punt de vista que s’expressa en una Olimpíada potser no apareix en cap altre instantània. L’Olimpisme de primera hora, amb Coubertin i Henri Didon entre alguns altres, tingué un component educatiu en dues direccions: l’esport forma i la competició també educa l’espectador i el seguidor, perquè es tracta de proves que només tenen sentit des del respecte i la igualtat, sense trampes, i acaben reflectint la identitat de cada país i dels seus participants.

Aquest estiu 2021 s’han celebrat els Jocs Olímpics a Tòquio, però també els paralímpics. Mai com ara les competicions paralímpiques no havien tingut la visibilitat ni l’impacte mediàtic que tenen ara. Tampoc la ciutadania no havia tingut una noció tan aproximada de la geografia planetària, ni tampoc dels avanços en el terreny social. Les competicions paralímpiques expressen precisament aquell ordre que voldríem pel món i ens presenten anhels profunds del nostre temps. Mentre una part del món s’afanya en mostrar gestes de dones i homes esportistes que han romput barreres, i apareixen arreu signes que parlen d’igualtat, convertits en l’avançada de la societat del futur, les forces de sempre resisteixen i operen sense descans atiant divisió, violència, injustícia i malestar, l’energia negativa que nodreix el sistema capitalista (i el de sempre).