1

Només de pensar-hi escarrufa. Si s’hagués arribat a fer a la Serra de Tramuntana tot el que molts pretenien fer-hi per explotar-la i lucrar-s’hi –propietaris privats acaparadors i egoistes, especuladors de tota casta, àvids promotors de gegantines urbanitzacions, batles i funcionaris municipals connivents, corruptes i barruts–, avui la Serra no seria l’extraordinari tresor natural i cultural que és. Ja ho he dit: escarrufa només de pensar-hi. Convé no oblidar, en tot cas, que la salvació de la Serra ha vengut d’un pèl en més d’una ocasió, i que a la fi ha estat possible gràcies a l’esforç –la sang, la suor i les llàgrimes, i la convicció política i conservacionista, i la paciència burocràtica– de molts homes i dones.

Un d’ells ha estat Joan Mayol , biòleg i soci número 1 del GOB, que ha fet feina tota la vida, des de diferents àmbits, per la conservació de la naturalesa. Ara ha publicat el llibre Miramar, el primer parc natural d’Europa. Una història de la protecció de la Tramuntana (Lleonard Muntaner, editor). Mayol hi reconstrueix una lluita de més d’un segle, que va començar quan l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria va descobrir els encants de l’indret i es va proposar protegir-lo comprant-ne el màxim de terrenys. Després vengueren les propostes de Foment del Turisme perquè les possessions de l’Arxiduc fossin legalment declarades Parc Nacional, que no prosperaren. La història va continuar amb un enfilall d’estira-i-arronses entre els que volien explotar la Serra i els que volien protegir-la, i amb l’aprovació de diversos decrets i lleis. I fins ara. Tot plegat va culminar, ja a inicis del segle XXI, amb la doble declaració de la Serra com a Patrimoni de la Humanitat i com a Patrimoni Mundial en la categoria de Paisatge Cultural.

La de la protecció de la Tramuntana no és una història d’èxits absoluts, però, i adormir-nos en el cofoisme seria suïcida. Avui la Serra està tan amenaçada com sempre: per l’abandonament agrícola, per la massificació, perquè –segons el prologuista del llibre, Joe Holles , president de Tramuntana XXI– «els usos tradicionals han desaparegut i els nous no li retornen al paisatge els valors que li manlleven», per les normatives urbanístiques municipals inconnexes... Mayol ens recorda que el conservacionisme és una feina sense final.