Moment talibà

Ara, malgrat la severitat de la situació i que ni els organismes internacionals ni els governs més poderosos no proposen més que planys tòpics, molta gent ha amollat el seu diagnòstic i, així, la via per afrontar la solució. Els agnòstics diuen: «Mentre no s’acabi amb la religió no hi ha res a fer», mentre que els creients d’altres religions veuen en la dels talibans el pare de tots els mals. Els cínics criden «Aquesta gent explota la religió per oprimir el seu poble, com altres dèspotes abusen del llenguatge i la ideologia», i els nostàlgics de l’antiimperialisme hi veuen la venjança contra la supèrbia comunista i capitalista, amb seus respectives a Moscou i Washington, i repeteixen que els talibans són vietnamites (del nord) formats (sic) en les madrasses i no en les proclames de Ho Chi Minh.

Els conformistes hi veuen un episodi inevitable, la mala ferida de cura impossible de la qual només esperes que no s’estengui, i els optimistes tecnològics la conseqüència d’un aïllament que abans mantenia afganesos i afganeses sense escoles i ara sense Internet (oblidant que els talibans no són newbies, passerells de les xarxes, sinó més aviat furoners...). Els galls ho arreglarien en quatre dies reenviant-hi soldats russos, nord-americans i en últim cas la Legió, i els pacifistes distreuen la mirada recordant els danys que causaren les intervencions soviètica i nord-americana, en la línia dels multiculturalistes càndids («Són els seus costums...»), i els més breguejats sempre comencen recordant que no hi ha cap societat musulmana democràtica. Els xinesos deuen pensar que val més no involucrar-s’hi, vista la història, i els altres veïnats faran prou d’atendre els refugiats que fugen de l’horror talibà. I els racionalistes, els fills de la Il·lustració, què n’hem de pensar?