Corbs, cendres, banyes i donardes

Pas per davant can Pep Masseno de qui conten que li pegà un atac de ronyons i tenia tant de mal que sortí al corral i se va jaure damunt sa banqueta de matar el porc. Quan va arribar el metge el trobà allà damunt i va dir: «Vaja! Aquest homo ja està preparat pes sacrifici!». Fins i tot el malalt va riure. A més ara la casa va capgirada, la nina se casa embarassada i a la família tot és plor i desconhort, quina desgràcia. El padrí vell en canvi no ho veu així, li comenta a la seva filla, la mare de la prenyada: «Has de pensar que si una ovella va plena i la vens amb el menet dedins, val més; ho hauries de mirar així!».

A mitjan dematí toca anar al cementeri. Agaf l’urna amb les cendres de la meva sogra, encara calentes. L’hem de soterrar devora el seu homo. Les remen un poc i em venen rampellades d’ella, fent les verdures sofregides, uns dels seus plats estrella, enviant-me on no hi plou, ella: generosa i geniüda, neguitosa per arribar d’hora a l’església i passar el rosari davant davant, seca però simpàtica a la seva manera... lluny del personatge en que s’havia convertit poc abans de morir xerrant sense sentit, cantant a totes hores cançons de l’antigor i de l’església i més aquests darrers dies abans de morir, ja ben retuda. Remen un poc més i surt la madona que feia coques a totes hores per regalar, surt la seva adoració pen Messi i el Barça, «els nostros»... Ei!! Me diuen... que l’hem d’entrar a la tomba.
Horabaixenc baix fins al cassino i convers amb en Pep Banyers que treu el discurs dels mallorquins desconfiats, de la gentada externa que s’ha assentat a la vila, dels moros que compren, no que lloguen, ara ja compren cases, i les cases de veïnat se devaluen pels nous inquilinos que han comprat, «ara tot està com aturat, molta gent no gasta ni surt mai del seu redol, si noltros haguéssim fet lo mateix estaríem tapats de doblers». En Toni Muscler conta que el veïnat li ha eixermat tots els romeguers i els hi ha tirat dins lo seu. «Sense dir ni una paraula, amb la pala del tractor els hi he duit tots davant el seu portell, hi podien començar un fogueró de matances! No crec que puguin entrar a ca seva!» Passàvem revista a les diferents cases de pensament, ioga, meditació i altres coses similars que hi ha al municipi, per foravila. A una, de vegades, hi ha més de trenta cotxes, a una altra hi han posat tipis –aquelles tendes dels indis de nordamèrica–, a una altra hi han anat a mirar i els veuen a tots dins una sala amb parquet que estan com agenollats en silenci, a l’altre surten de nit i pareix que parlen amb el firmament... «Deuen adorar deus estranys!». Diu un que és llicenciat. «Ca barret! Tot entretén...» respon el sen Gori Magosta «l’església és buida i aquesta gent cerca na Maria per sa cuina. Ja ho val!». Passa en Miquel Fibló i en veure’l el sen Mangosta conta: «en Miquel i la seva dona ja eren majorets i se varen separar. Un dia la seva exdona el cridà per si volia dur al seu company actual a l’hospital, que no tenia ningú i no estava bé. Ell, en Miquel, que encara se sent ferit li respon: ‘Jo, ses banyes les puc dur, ara, es bou sencer no, de cap manera!’». Me’n vaig cap al turó quan en Toni Siba li diu a n’en Miquel Lau: «La llavor de ceba és petitíssima!»...

Arrib a ca nostra i sent parlar en francès. Tenc uns nous veïnats que són belgues i al terrat on n’Antònia Bardosa, al cel sia, hi pujava només per estendre o donar menjar als coloms ara hi han construït un solàrium amb sofàs i butaques, hamaques i una dutxa sofisticada i tot lo dia són allà dalt amb un tassó a la mà i untant-se de crema sempre seguit.
Les donardes han espigat per la part que dona al puig de Bonany amb els seus braços plens de poms de flors. Fan de contrapunt al paisatge de l’estiu del Pla de Mallorca.