No-lectures d’estiu

Duc uns dies preveient les lectures d’aquest estiu, mirant-me ressenyes i crítiques per decidir què hi llegiré finalment, i encara sense obrir cap llibre concret. ¿Fora millor agafar un clàssic, dels molts pendents, i aprofitar aquests dies per una lectura atenta, pausada, o té més sentit triar un parell d’obres lleugeres, actuals, de lectura d’esbarjo i distracció, diguem-ne? ¿Potser és el moment de rellegir alguns clàssics, per aprofundir-hi, en lloc de concentrar l’esforç estival en un de nou? ¿Pot ser un llibre intermedi, no un gran clàssic i sí algun d’aquests que concentren un segle, o més temps, i que s’han fet imprescindibles malgrat no formar part de la primera línia dels grans-grans? També n’hi ha qui reserva l’estiu per a obres lleugeres, i fins i tot s’hi autoprohibeix l’assaig o el relat espessos, permetent-se només novel·les curtes i mai no tràgiques, algun llibre d’autoajuda (però no llegit com a tal, sinó com a obra còmica, que és com funcionen sempre i més a l’estiu...) o literatura de viatges, o aquests manuals encara més divertits que et preparen per les entrevistes de feina i/o per progressar en la teva professió. En tot cas, res que parli de la pandèmia, ni de la situació econòmica ni de la crisi del capitalisme ni del retorn del comunisme ni del canvi climàtic ni de l’exploració espacial (ni del malson de diners que s’hi dediquen, als que ara s’han afegit tots els que tuden aquests milionaris per fer-se la foto pujant o baixant del coet i sense que tinguem cap seguretat que realment s’hi han enlairat). Ni de política, per descomptat, només falta que ens amarguem l’estiu amb els detalls de la corrupció i la incompetència; ni de medicina ni de malalties ni de psicologia ni del futur de l’educació.