La meva germana és una dona esplèndida –llesta, forta, valenta, decidida, guapa, una professional diligent i exemplar–, però quan érem petits, com passa a totes les famílies, ens barallàvem de tant en tant, a èpoques bastant sovint. Jo som el gran i ella és la petita i, durant la segona meitat dels vuitanta, quan jo tenia entre cinc i deu anys i ella en tenia entre tres i sis, quan m’enrabiava amb ella de vegades li cridava que era una Pinochet o, més endavant, una Ceuceascu.
Naturalment, aquells insults tan recargolats no me sortien perquè jo fos un geni precoç, expert en geopolítica, sinó perquè sentia mon pare, furiós davant la tele, maleint el criminal dictador xilè (el 86) i el criminal dictador romanès (el 89) mentre reprimien els seus ciutadans per tal de mantenir-se al poder. Més enllà del costumisme sofisticat i gracioset de la cosa, de més gran vaig entendre que l’important de tot allò era que els insults del meu senyor pare anaven equànimement dirigits contra un dictador feixista i un dictador comunista. Eren uns insults, per tant, que centraven el debat, no en la dicotomia matisable entre dretes i esquerres, sinó en la cruïlla essencial entre autoritarisme i democràcia.
Aquests dies hi he pensat molt, en això, ara que hi ha una convulsió amb flaire de prerevolta pels carrers de Cuba i tothom hi diu la seva. En general, i com sol passar sempre, el que preval és la visió partidista –o dreta o esquerra– en comptes de la visió política i de drets humans –o democràcia o autoritarisme–. Per això molts que ara se solidaritzen amb Cuba i diuen que cal salvar els cubans del règim castrista han callat sempre amb complicitat davant de situacions similars perpetrades per governs i règims de dretes a tants països de l’Amèrica Llatina. I per això, també, molts que defensen Cuba i el castrisme farien un cantet molt diferent –dirien tot el contrari del que ara diuen– si el que pateixen els cubans –la dictadura d’un partit únic, cleptocràtic i repressor– fos perpetrat per l’ultradretà de torn i no per les restes esbravades d’una revolució que en el seu moment va ser necessària i il·lusionant, però que avui és un fantasma decrèpit i pudent. Ara: que el debat sigui entre democràcia i autoritarisme no vol dir que les democràcies occidentals capitalistes, tan imperfectes i cíniques, alguna tan brutal, puguin anar donant lliçons sobre res a ningú.
3 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Bon article, la demagògia sempre guanya. El que està clar és que ningú té legitimitat per imposar idees, ni els castro ni els Saudís ni els franquistes. Tant dictador fou en Franco com n'Stalin com els Saudís. D'altra banda, no entenc la veneració de les democràcies occidentals que només són una disfressa del règim capitalista sense escrúpols, tan poc decent com altres sistemes i que complica la vida als demés, tal com l'aïllament de cuba. Finalment, cuba exporta metges i els EUA exporta guerres, una democràcia que fa guerres i una dictadura que cura, tot és molt complicat.
Cuando una DICTADURA SE TAMBALEA...hay que dejarse florituras y EMPUJAR PARA QUE CAIGA
Tesis falsai: en sus inicios, en los primeros años 60, el régimen cubano ya era una dictadura estalinista. En cuanto a lo USA, me remito al error Borell. Si el progre más listo se equivoca, imaginemos cuanto lo harán los del pelotón de los torpes.