5 % del PIB en educació

Potser el 5 % fa curt quan hauríem d’aspirar al 6 % i, tanmateix, se’n comprèn l’ambició, fins i tot la gosadia, quan constatam que malgrat el considerable esforç per remuntar els estralls provocats pel darrer govern del PP, els pressupostos inicials de la CAIB 2019 hi destinaven un 3 %. Si estirau d’aquest fil, en treureu tot un món de reptes i misèries del país.

El nostre desastrós finançament ens permet vols molt baixos. El total dels pressupostos CAIB per a 2019 representaven un 16 % del nostre PIB. Magre autogovern. Els de la Junta de Extremadura suposaven el 28 % del seu PIB. Si nosaltres gestionéssim el 28 % del nostre PIB, com fan els extremenys (i no els parl dels bascos), tendríem 4.000 milions més. 4.000 milions més cada any. Així sí podríem destinar el 5 % a educació.

En canvi, per assolir aquest trist 16 %, és a dir, per assolir uns mínims de despesa pública, ens ha calgut un endeutament que s’enfila al 30 % del PIB. Resultat: destinam més doblers a cobrir despeses financeres que a l’educació. En aquest context, l’esforç fet és remarcable. La despesa social del 19 va ser 1000 milions superior a la de 2014. Un 70 % més de despesa social que el darrer any íntegre del PP, aviat s’és dit. Però any rere any també augmenta la població i ses necessitats públiques, en un model de creixement forassenyat que és imprescindible revisar.

Els debats profitosos, madurs, sobre despesa pública, s’han d’afrontar en un pack amb el dels ingressos que la finançaran, sortint a camí del peterpanisme. Baixar ingressos és baixar despesa. Ho saben els països de sòlida tradició democràtica (hi ha qui afirma que no és casual que solen esser de cultura protestant). I això tant val per als pressupostos locals com per les contrapartides que exigeix Europa pel mannà dels Next Generation, de les que ningú en vol ni sentir parlar.

No hi ajuden els embulls i la poca transparència en matèria pressupostària. I el fundat desprestigi de la política ho enverina tot.