3

Són quatre escenes que, en principi, no tenen res a veure. 1) Un grup d’al·lots i al·lotes que havien vengut a Mallorca de viatge d’estudis i han estat confinats a l’hotel COVID de Palma pel macrobrot a la fi poden partir cap a casa, gràcies al dictamen d’un jutge que contradiu tota noció de sentit comú i qualsevol criteri mèdic. 2) Una manada de joves provocadors i agressius s’encaren a un grup de manifestants pacífics i festius que marxen a favor dels drets LGTBI a Sevilla. 3) Les restes mortals del batle republicà d’Algaida, Pere Llull Fullana , que va morir assassinat a mans dels feixistes després del cop d’Estat del 1936 juntament amb diversos familiars i altres algaidins, rep els honors que es mereix per part dels ciutadans i de les autoritats del seu poble, vuitanta-cinc anys després de mort. I 4) D’una banda, un periodista d’extrema dreta, Federico Jiménez Losantos , menysprea davant del micròfon els afanys de normalització i oficialització de l’aragonès; de l’altra banda, un filòsof d’esquerres d’origen gallec, que s’autoproclama jacobí, Pedro Insua , afirma amb tota la supèrbia que l’idioma gallec li sembla grotesc i repeteix la falsedat, desmentida per tants documents, per tants fets i per tantíssima gent, que Franco mai va prohibir ‘las lenguas regionales’.

Són, ja ho he dit, quatre escenes que, en principi, no s’assemblen en res. En realitat, un element vistosament comú les vincula totes: els al·lots i les al·lotes aviciats que volgueren fer creure que havien estat segrestats pel Govern balear, quan a la fi pogueren partir, s’acomiadaren de Mallorca brandant banderes espanyoles; els joves provocadors i agressius que boicotejaren la marxa LGTBI de Sevilla ho feren lluint banderes espanyoles i cridant «estamos en una pelea entre españoles y LGTBI»; l’acte d’homenatge al batle algaidí mort per força hagué de passar per davall la gran bandera espanyola que, per llei, ha de penjar de tots els consistoris de l’Estat, que és la mateixa bandera –recordem-ho– per la qual Franco va sublevar-se i va exterminar en massa; i, finalment, el periodista d’extrema dreta i el filòsof d’esquerres diuen el que diuen amb l’objectiu d’imposar d’una manera absoluta el castellà, que ells anomenen, coherents i integristes, ‘español’.

Conclusió: la bandera d’Espanya, i les causes que se li associen, són una arma contra la diversitat i contra totes les minories.