Quan la bandera és una arma

Són quatre escenes que, en principi, no tenen res a veure. 1) Un grup d’al·lots i al·lotes que havien vengut a Mallorca de viatge d’estudis i han estat confinats a l’hotel COVID de Palma pel macrobrot a la fi poden partir cap a casa, gràcies al dictamen d’un jutge que contradiu tota noció de sentit comú i qualsevol criteri mèdic. 2) Una manada de joves provocadors i agressius s’encaren a un grup de manifestants pacífics i festius que marxen a favor dels drets LGTBI a Sevilla. 3) Les restes mortals del batle republicà d’Algaida, Pere Llull Fullana , que va morir assassinat a mans dels feixistes després del cop d’Estat del 1936 juntament amb diversos familiars i altres algaidins, rep els honors que es mereix per part dels ciutadans i de les autoritats del seu poble, vuitanta-cinc anys després de mort. I 4) D’una banda, un periodista d’extrema dreta, Federico Jiménez Losantos , menysprea davant del micròfon els afanys de normalització i oficialització de l’aragonès; de l’altra banda, un filòsof d’esquerres d’origen gallec, que s’autoproclama jacobí, Pedro Insua , afirma amb tota la supèrbia que l’idioma gallec li sembla grotesc i repeteix la falsedat, desmentida per tants documents, per tants fets i per tantíssima gent, que Franco mai va prohibir ‘las lenguas regionales’.