Damià Pons i Pons, un Homenot de les Illes

Acab de saber que s’ha jubilat i m’han vingut a la memòria vibrants records i vivències de quan el vam tenir de professor en l’originària i petita Universitat de les Illes Balears que aleshores estava ubicada a Son Malferit. Aquí teniu algunes d’aquelles vivències.
Els 70 van ser uns anys efervescents de molts canvis polítics i culturals. En Damià Pons, alt, amb barba i cabells llargs, tenia pinta mesclada de poeta simbolista francès i company guerriller del Che, de líder estudiantil de carrer i barricada amb altaveu del maig del 68.

Era un professor llegit, preparat, intens, d’oratòria contundent, que desprenia passió, vitalitat, eloqüència i sobretot convicció. Les seves classes conjuntaven l’erudició literària amb un compromís humanista revoltador de consciències.

Record molt especialment l’any que va haver de donar-nos Literatura Sud-americana, una matèria que aleshores estava en plena eclosió i ja havia generat un univers de grandíssims escriptors: Neruda, Vallejo, Borges, García Márquez, Asturias, Lezama Lima, Carpentier, Cortázar, Fuentes, Rulfo, Sábato, Onetti, Cabrera Infante, Vargas Llosa... Molts d’ells, en el cim de la seva plenitud creativa, anaven publicant nous llibres i era una assignatura (me n’he adonat fent de professor) que li devia dur una feinada preparar-la.

Aquell va ser l’any miracle per jo, l’any de tota la meva vida que més vaig llegir i més albes em van trobar desvetllat, enlluernat, fascinat, davant un llibre obert.
D’ençà d’aquella època màgica, sempre he tingut Damià Pons com a exemple de persona, de professor i de poeta. Sí, poeta.

La majoria de gent coneix la seva faceta docent, investigadora, política, però crec que no se l’ha reconegut prou com a poeta, que és en el fons el que ell és en essència i existència.
La seva obra, (Teranyina, Exercicis per a la desintegració, Mapa del desig, Territori d’incògnites, Rastres) reunida en Els mapes del desig (Balenguera, Editorial Moll 2001), és potent, profunda, rompedora, es mereix ser rellegida i té més valor si se l’emmarca en el seu context temporal.

Damià Pons ja practicava els versos autònoms a fi de concentrar el màxim sentit, la màxima expressivitat en el mínim de paraules i combinava imatges sorprenents, colpejants, reveladores, pròpies de les influències ben païdes, renovades, del simbolisme i el surrealisme.

En un dels seus primers poemes titulat Què cerc? ja es plantejava: «Què cerc anant pel món, oberts els ulls, / mirant pels amagats racons, davall les pedres, / endevinant que els homes tenen la set sequíssima, (...) Què cerc anant capbaix, demanant-me què som, / mirant entre esbarzers volent sebre on estic, / lluitant per ser un desig i ésser, però, una pedra / aferrada a un lloc arraconat dels ulls / on solament hi viuen les aranyes més cegues?», i en el titulat Poètica, donava una sèrie oberta de definicions: «La poesia és traspassar els llindars i consentir habitar entre fosques. / La poesia és un viatge per la blanca planura dels papers i un retorn havent trobat un insofrible cansament. / La poesia és batallar amb les incògnites i guanyar la glòria de nombroses ferides».

Rigorós i sempre atent a les qüestions que afecten el llenguatge, un dels temes recurrents que apareix en la seva obra és l’acte creatiu, el fet de l’escriptura: «El poema és incert quan arranca el bolígraf / començant un viatge sense nord ni destí. / L’atzar i l’instint de sembrar un espai buit / dibuixen sobre el blanc una xarxa de signes». «Som un paper i un corc hi marca síl·labes. / Les paraules em domen i m’escriuen».

Partint d’un particular avantguardisme, arriba a proposar: «Doblegau aquest paper / i, com si el poema fos / una pastilla efervescent, / tirau-lo, amb un glop d’aigua / dins el vostre estómac», desmunta iconoclasta certs deliris del romanticisme: «Un poeta molt líric / ha trobat dins un cul la bellesa», però mai no exclou, sempre hi aflora, el compromís sociopolític: «En el mateix moment que us besau / en el Vietnam un nin queda fet miques».

Damià Pons llavora dos espais que li són consubstancials: «Pàgina i cos: damunt vosaltres sembr el gra de l’escriptura», i explora l’amor carnal amb un encès erotisme: «Els amants són dos rius desembocant al jaç. / Paraula i sexe: les flors més perdurables». Les referències són clares i buñuelianes: «picor de formigues dibuixant sobre el cos del mapa del plaer. (...) Estenc sobre la taula els meus enigmes, / una taronja, un llibre, el sexe i un guant: / es compon el poema com en un joc d’imants».

És el sexe explicitat amb radical realisme: «serem amants fins recobrar l’antiga forma de rèptils», com a forma de recerca, indagació, coneixement: «Obscuritat i sol: amants incandescents / cercant-se entre les cuixes la resposta als enigmes» i sublimació final en el poema I tanmateix, Clàudia estimada, que té reminiscències de la millor poesia amorosa clàssica llatina: «I ahir a la nit, mentre els infants / entonaven alens feixucs, quan et passejava / la mà pel volum de l’anca, el meu dit / va enclotar-se en la minúscula ferida / que et va regalar un cirerer / l’any que et florí l’entrecuix».

Com explica molt bé Octavi Rosselló en l’epíleg final del llibre: «El poeta localitza l’aventura de la pròpia vida sobre tres superfícies: la de la pàgina en blanc, la de l’estimada i la de l’illa. És la verbalització vitalista de tres passions essencials, sempre entrunyellades: l’amorosa, la cívica patriota i la poètica».

Vist amb perspectiva, crec que Damià Pons i Pons va sacrificar la seva potencialitat poètica per ser fidel a un honest compromís amb la docència, la investigació i l’ètica política.

Ara que s’ha jubilat i segurament tindrà més temps, tal vegada seria hora de recuperar i reprendre la seva relació amb les Muses, de reavivar aquell desig poètic que el va dur a traçar esplendents mapes de versos i tornar a ser el passional poeta poderós que, en el fons, Damià Pons i Pons mai no ha deixat de ser. A part, és clar, d’un Homenot cultural, un referent cívico-social, un Mestre professor cum laude.