TW
0

Lany 1992 vaig rebre l’encàrrec d’una feina a San Juan de Puerto Rico. Es tractava de col·laborar en el muntatge d’una exposició organitzada per l’empresari solleric Jaume Ensenyat, estudiós de l’emigració mallorquina a aquesta illa. L’exposició tractava, és clar, d’aquesta llarga i apassionant història. El dia de la inauguració va arribar Gabriel Canyellas, aleshores president del Govern balear, rebut amb honors de cap d’estat –p. e., una catifa vermella anava de l’escala de l’avió fins al cotxe oficial. La desmesura tropical va tenir mantes ocasions d’expressar-se. En matèria de seguretat, s’aplicaren els protocols de les més altes situacions de perill.

Però de tot plegat no en va dir res un diari que servidor llegia cada dia: El Vocero. Aquest mitjà de comunicació només atenia els materials informatius que concentraven les més elevades dosis de morbo. Per exemple: una parella d’homosexuals havia acudit a un miraculós curandero perquè els ajudàs a revifar el desig i l’amor que antany es tenien. El curandero els va dir que tornessin al cap d’una setmana, temps durant el qual va tenir en adob un calàpot mesclat amb no sé quins insectes i quines herbes. Quan tornaren una setmana després els seus clients, prengueren il·lusionats la medicina amatòria... i caigueren secs. Morts. EPD.

Bé, d’aquest tipus de notícia i crims, desenllaços impossibles de problemes entrevicollats... El Vocero n’anava ple cada dia i ho explicava tot amb una gràcia que seria durant un temps el que més enyoraria de Puerto Rico. Ara, molt de tant en tant, li pec una mirada on line: continua fent aquell periodisme popular, fresc, sorprenent, molt més digne que el que fan aquí algunes cadenes dedicades a rompre juguetes revestint-les d’una miserable popularitat.

Fa un parell de dies, l’entrada al diari em va confirmar no la continuïtat del seu peculiar periodisme, sinó la superació de la capacitat humana de proporcionar materials a aquest mitjans: «Un millonario y una joven de 23 años tuvieron 20 hijos en un año por vientres de alquiler». El diari, a més, té un gran avantatge: no dóna l’oportunitat de comentar el que conta: cap comentari por arribar als genolls dels fets que ens serveix, amb el morbo regalimant pels quatre costats.