La vida té colors i és bo que cadascú es pregunti sobre els colors de la vida seva. Diré els tres que sempre m’han acompanyat. En la infantesa, l’ocre de la terra, el verd del bosc, el blau del firmament. En l’adolescència, l’ocre dels ferros rovellats que el meu pare purificava a la fornal, el fons blau de la cala, les persianes verdes de les cases de poble.
De major, l’ocre que els capvespres tenyeixen els murs de la catedral, el verd de les hortalisses veïnes de la sínia, el blau encisador de la cova de Cabrera. Més avant, els colors emprats pels grans pintors: l’ocre al quadre El ca de Goya, el verd a L’estany de Cézanne, el blau a La jove de la perla de Vermeer.
Cap al tard de la vida, he estat pensant en la poderosa força simbòlica dels colors. L’ocre m’ha significat la severitat del viure, fent memòria de la duresa camperola. El verd m’ha aportat l’esperança de qui amb la liquiditat dels seus suors inverteix en futurs massissos. El blau, que és el color infinit del cel i de la mar, m’està traspuant esbarts de possibilitats més enllà del visible. I és que a mi l’ocre m’arrela, el verd m’eleva, el blau em transforma i jo n’estic agraït.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.