El mot ‘condició’ té moltes accepcions. Les que fan referència a la necessitat, a la determinació, a la vinculació, a la reserva, a certes qualitats, a la connexió lògica i, fins i tot, a la relació causal. Més concret és el mot ‘incondicional’, que gairebé no té altre sentit que el d’’absolut’.
Ser incondicional d’algú o d’alguna cosa no té perquè ser ni bo ni dolent. Hi ha incondicionalitats que semblen naturals, com les dels pares vers els fills; i n’hi ha que són obligades, com les que es basen en la fe, sobretot en la fe en l’Absolut. Però n’hi ha d’altres que són un vil atemptat contra el pluralisme i la diversitat, tenen una vocació totalitària i la condició de fanàtiques.
Amb tot això, moltes vegades la postura incondicional no es dona com una més entre altres propensions més flexibles, sinó que pràcticament és l’única gran inclinació, un absolut. Un imperatiu que, en el seu paroxisme messiànic, no només constitueix l’essència d’un mateix, sinó que s’intenta imposar als altres. El patriotisme visceral que adesiara es manifesta a la plaza de Colón , n’és un exemple. No es posen condicions a la pàtria ( todo por la patria ); la pàtria és un absolut, gairebé l’Absolut, i aquests patriotes, uns absolutistes.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.