Indignats i primaveres

Volia escriure de la Spanish revolution de 2011 i de la fulgurant evolució de Podemos –de les places públiques al Govern–, però Salvador Cardús m’ho treu de la ploma: «L’arrel del èxit» de l’anomenat 15-M o moviment dels indignats «fou que érem davant d’un fenomen genuïnament mediàtic. La fascinació de les convocatòries massives suposadament ‘espontànies’ a través de sms, Facebook o Twitter, era un punt a favor. El disseny colorista de l’esdeveniment, propi d’un anunci d’Ikea o Decathlon, barrejat amb el primitivisme d’un foc de camp tribal al centre neuràlgic de ciutats cosmopolites, era un altre punt a favor d’una escenografia seductora. I, sobretot, el relat clàssic però irresistible: el poble indignat que s’alçava contra els poderosos, David contra Goliat». De la crisi econòmica i els excessos del neoliberalisme sorgiren aquests nous moviments de protesta social d’envergadura, el dels indignats i els de les primaveres del nord d’Àfrica, com estendards d’un nou cicle contra els polítics i els poders financers. Ho resumien bé els integrants d’Occupy Wall Street: «Nosaltres som el 99 %, ells només l’1 %». Els governants tradicionals parlaren aleshores de refundar el capitalisme, de moralitzar la vida política i d’instaurar un nou ordre econòmic més just i més eficient. Els pensadors que volien teoritzar els moviments dels indignats, analitzar les seves causes i donar-los continuïtat, parlaven de la necessitat de mantenir les dinàmiques assembleàries i consolidar-les; de traslladar la indignació als centres de treball i superar la por; de combinar mobilitzacions concretes amb altres de més universals, a més de reforçar les experiències alternatives que havien anat sorgint en l’àmbit del consum i la producció, aprofitar les noves tecnologies amb les xarxes socials per afirmar que «un altre món, és possible».

Encara que avui es posi en dubte la superioritat moral dels pensadors, un, Samir Amin, teòric de la «desconnexió», que analitza les causes i conseqüències de les revolucions àrabs, diu que, efectivament, molts dels règims àrabs en el seu principi no eren democràtics, però segons els criteris populars eren «legítims», havien provat d’instaurar una educació generalitzada, una salut i uns serveis públics, una industrialització naixent, una mobilitat social... i eren antiimperialistes, però la degradació de les condicions socials i la corrupció generalitzada, va empènyer la gent a les revoltes que coneixem com les primaveres àrabs. Samir Amin arriba a una conclusió respecte a l’estratègia de les potències occidentals al món àrab: no hi volen cap democràcia sinó la continuació del «lumpendesenvolupament» (una expressió d’André Gunder Frank, com «lumpenburgesia»). Iraq és el model: Saddam reemplaçat per tres règims (sunnites, xiïtes, kurds), destrucció de l’estructura productiva, destrucció del sistema educatiu, reduït quasi a l’ensenyament de la religió. «El capitalisme contemporani té poques coses més a oferir; després de les seves intervencions, militars normalment, han quedat aquests tipus d’estats: islamitzats, dependents, desestructurats».

El cert és que l’evolució del moviment dels indignats i la deriva dels sistemes polítics als països àrabs després de les seves primaveres ens retorna al fet de creure que si un altre món és possible és dins aquest que vivim. I que davall l’asfalt no hi ha la platja i que les assemblees dels concentrats a les places podrien haver estat un happening tolerat pel poder que cada pic serà més intransigent amb experiments d’aquests. Temps era temps, d’indignats i primaveres.