El camp de l'art o viceversa

És bo tenir present que aquests escenaris són temporalment compatibles: ni la ciutat ni el camp tenen portes per impedir-nos-en el trànsit. I en tots els casos sentirem el suport literari i artístic, el recolzament filosòfic. L’agitada vida urbana de Catul, enamorat de Lèsbia i abandonat després a les tabernes, és coetània de Virgili, autor de les Bucòliques.

La mirada de l’home col·labora a convertir la naturalesa en paisatge: el mateix camp de visió propicia multitud de paisatges. En aquesta transfiguració hi intervenen les referències més variades: entre elles, és clar, moltes pintures i fotografies prèviament vistes a qualsevol lloc, museu o estació de metro. També el coneixement de la zona, de la seva història en majúscula i en minúscula, la memòria: sí, la nostra mirada és coautora del paisatge, com ho és la del pintor, la del fotògraf, la del cineasta...

Aquests dies he pensat en els artistes del land-art, en els conceptuals, en els que tenen preferència provada per les instal·lacions: perquè totes aquestes referències han intervingut en la meva visió dels camps just ara segats, amb les garbes rodones, ciclòpies, esperant que arribi una màquina de contundència inapel·lable i se les endugui a granges on esperaran el moment de ser lliurades al bestiar. La petjada mecànica en aquests paisatges no els deshumanitza, ans al contrari: hi marca el pas de l’home del teu temps, igual que els plàstics que, a la manera de Christo, cobreixen els camps. I ara, en ser retirats aquests volum que redefineixen l’espai, s’imposarà una mena de buit mig torrat, mig cremat –els rostolls–, i també el contemplarem amb l’assistència de tantes imatges d’art abstracte que fan part de nosaltres.