TW
0

Per poc que es conegui la càbala, hom sap que és aquella antiga filosofia que cerca en les lletres i en les paraules allò que no diuen explícitament. Aquesta definició, poc ortodoxa però il·lustrativa, ajuda a entendre l’interès que no ha cessat de créixer per les veritats ocultes, que no se satisfan amb la pell de les paraules, poc comunicadores perquè són superficials. Si investiguéssim una mica, ens adonaríem que les xarxes socials i els nous sistemes de comunicació estan construïts sobre fonaments que impliquen coneixements cabalístics. El joc, l’algoritme, la combinatòria i el codi són instruments bàsics per a la comunicació xifrada de la qual només percebem el final del procés. Per això val la pena capbussar-se en un llibre que parla de tot això. Em refereixo a la traducció del Séfer ha-temunà (El libro de la figura), que ha editat Obelisco amb un estudi previ del mateix traductor, l’investigador, professor i bibliotecari mallorquí Neil-Manel Frau-Cortès, qui de fa dues dècades resideix als Estats Units des d’on desenvolupa la seva faceta d’autor i creador.

El Llibre de la figura és un clàssic de la càbala, que comenta les lletres de l’alfabet hebreu arribant a resultats sorprenents i a missatges que impliquen i expliquen el futur. És com una gran tauler d’escacs i també una poesia mística que abasta des de la primera lletra fins a la darrera fent servir un itinerari de relacions sorprenents. L’autor, desconegut, despulla les lletres i mostra les seves interioritats revelant la intel·ligència oculta que les ha creades.

L’obra data del segle XIII, quan va ser escrita presumiblement a Girona, ja que l’hebreu mostra indicis de català i de provençal. Tot i la seva brevetat ha estat inclosa entre les obres essencials de la càbala universal. Malgrat la seva importància, el llibre no havia estat traduït a la llengua castellana ni tampoc a la catalana. Destaca del seu estil que no existeix un tema principal i tot gira entorn de la descripció de les lletres, que es relacionen amb els signes astrològics. També revela una idea ben moderna: la relativitat del món que coneixem. L’autor presenta la teoria que el món creat podria ser només un dels molts que han existit i han estat destruïts en una llarga i desconeguda història còsmica. Els cicles del temps formen part d’un pla que ignorem on l’exili, concepte fonamental del poble jueu, és una manifestació de la naturalesa de la creació.

L’existència d’unes lletres perdudes fa confegir la idea d’un llenguatge possible, però que no s’ha realitzat mai. Les lletres que no s’han creat no han pogut mostrar la seva potència i pertanyen a una vida no viscuda, a un temps que no ha arribat. Per tots aquests motius, aquest llibre s’ha considerat revolucionari i perillós, perquè indaga en allò que és com una marca d’aigua en una matèria sòlida. Sembla com si la perfecció residís en allò que s’oculta, però s’entreveu si s’observa amb deteniment.