7

La Declaració Universal de Drets Lingüístics fa 25 anys. Recull l’escarida regulació del dret internacional i la jurisprudència iushumanista sobre minories lingüístiques i drets personals (el dret al nom, al libèrrim ús privat...), però va més enllà, amb una distinció molt pertinent entre comunitat lingüística, que té una base territorial, un «poble», i grup lingüístic, que poden ser diversos en un mateix territori.

Clau de volta del sistema és el concepte de «llengua pròpia», el reconeixement d’un estatus específic a l’idioma de la comunitat històrica. Concepte d’especial rellevància a les Illes Balears perquè entre nosaltres és dret positiu. La Declaració té suport científic i de la Unesco però no té rang de tractat. Aquí, en canvi, tan bon punt com disposàrem d’un Parlament, una de ses decisions polítiques bàsiques, «constitucionals», va ser proclamar el català, llengua pròpia de les Illes Balears.

Els qui xerram mallorquí a Mallorca no som un grup lingüístic més, una minoria indígena, sinó els parlants de la llengua del país, la de tots els que en volen formar part.

Però no ens ho posen fàcil. La dependència política trastorna la situació del català, amb rebaixes a l’oficialitat, amb tensions quotidianes i episodis de vexacions. Als complexes lligats a la persecució històrica, s’hi afegeix una actitud colonitzadora i malsofrida, sovint liderada per l’Estat i tots els seus poders, que combaten la idea de llengua pròpia, tement el seu caràcter legitimador i generador d’autoestima, des del menyspreu a les comunitats lingüístiques sense Estat.

Especialment delicat per al futur, per a la cohesió, és el missatge als nouvinguts de què només els cal el castellà. Que la llengua del país que els acull, els serà una nosa, un enfit. Quan arreu del món s’insisteix, lúcidament, que la integració passa per la llengua (a Castella també, clar). Sort de l’escola i l’empenta dels docents.

Itàlia celebra el 700 aniversari del Dant , li fan festes com a forjador de l’italià. El centenari anterior serví d’inspiració a cappares de la Renaixença, que el citaven amb polissoneria: «Vergonya eterna a aquells que, menyspreant el seu idioma, alaben el dels altres.»