0

M'adheresc per enèsima vegada a un manifest per aconseguir l’impossible elecció d’un representant a Madrid del nacionalisme illenc. En un moment en què vivim en un món on l’accés a la informació (i per tant a la intoxicació) no ha millorat el caràcter crític de la ciutadania. A això hi hem d’afegir que el sistema polític sorgit de la transició ha entrat en ebullició, estret entre els neocentralistes (i no únicament els de dretes) i els independentistes (per donar el model de Catalunya). En pocs anys el centralisme espanyol ha passat de lloar l’estat de les autonomies a buscar-ne la destrucció: és l’antinacionalisme perifèric del nacionalisme espanyol, que confon el seu xovinisme amb l’universalisme i el cosmopolitisme. Actuen amb força, amb eines com ‘La roja’ i les asimetries constitucionals afavoridores permanentment dels poderosos. Conviure amb gegants és fa difícil, es diguin l’espanyol o la globalització. Malgrat tot això s’hauria de fer saber que el nacionalisme progressista forma part d’un universalisme solidari i en cap cas d’un particularisme solitari.

Aquests darrers anys hem creat a les illes Balears un territori de serveis al que han acudit treballadors immigrants, turistes de classe mitja i baixa i residents estrangers que han generat riquesa, però que no ens han ajudat a cohesionar-nos com a poble. Davant les conseqüències d’aquest model les polítiques urbanístiques, territorials i ambientals són les que originen una reacció més ferma per part de tota la població. En canvi, els trets que marquen la identitat tenen dificultat per connectar amb la nova realitat. I de les seves variables, la més citada i més detalladament és la immigració. La dificultat d’arribar als immigrants és una mancança del nacionalisme, els immigrants viuen físicament entre nosaltres però en el seu imaginari personal i en el seu àmbit vital quotidià hi són absents els elements característics dels illencs com a comunitat històrica. Les ciutats es perden més ràpidament, després també els pobles. L’increment de població no ha anat acompanyat de mesures efectives d’allò que en dèiem d’integració, els immigrants estrangers s’han castellanitzat i la identitat de les illes ha quedat encara més trastocada. Actualment, en termes identitaris, el país va perdent la columna vertebral. Ens cal, per tant, repensar el concepte ‘nosaltres’, ja que la població autòctona no disposarà pus d’una hegemonia social i política. Un futur basat en la nació cultural històrica de les illes Balears difícilment suscitarà la identificació dels col·lectius que tenen altres identitats d’origen. Caldria forjar una identitat de projecte, amb un compromís de que viure junts en condicions equitatives no és el mateix que viure uns al costat dels altres.

No hi ha certeses estratègiques però s’han de compartir els dubtes. Partint del fet que som en un context de frustració pel resultats de l’autogovern en aquestes qüestions, s’hauria d’anar cap a la consecució d’un espai polític i social que integri coherentment els diferents projectes sectorials i sobretot superi aquest divorci secular i tràgic. Hi ha un desconcert del nacionalisme, per la pèrdua de pes electoral, pel fraccionament, pels diferents encaixaments a les darreres eleccions. Si els nacionalistes es desgasten quan són al poder, com es podria explicar bé als seus votants que si no es té majoria no queda més remei que fer renúncies? Malgrat això, eleccions rere eleccions es mantenen dinàmiques de desconfiances mútues, encara que a les bases, als moviments socials, entre la gent que no milita, es sent la necessitat per tirar endavant quelcom en comú. Tal vegada crear una nova eina, amb generositat, un nou projecte ‘aixopluc’ amb l’interès del país per davant els de les formacions polítiques. Si no es fa, ens haurem de conformar amb la gestió de la decadència, mentre ens espolien. És una emergència. Qui sap si caldrà prendre exemple de la supervivència durant segles, malgrat la repressió constant.