Hi ha qui no sap trobar el ritme perquè la vida flueixi en el temps amb harmonia. No és necessària una precisió de rellotger, però sí que cal repartir els fets de manera raonable i eficaç en una cronologia compassada. No és fàcil assolir aquesta regularitat tan desitjada per les persones de bé. Les acceleracions o els alentiments i les pauses causen estralls –a vides i territoris. Un país que pretén avançar a sacsejades sol retardar-se com més es mou. La història d’Espanya seria un exemple de camí abrupte. Espanya és un estat epilèptic, és a dir malalt. La seva malaltia s’expressa amb l’alternança d’etapes d’embadaliment i d’altres de ràbia, de fúria.
A quaranta cinc anys de la mort del dictador, la neteja política i moral d’aquell període de desgràcia no és que no s’hagi completat: diríem, més bé, que no s’ha arribat a definir. La Transició hauria estat una bona fórmula per sortir sense armes d’aquella ignomínia, però pensar que la democràcia podia fruitar en arbres xorcs era una beneitura o una fal·làcia. Cert que no han estat anys de placidesa, d’optimisme, germanor i progrés, però, pel que fa a la revisió del passat, diríeu que s’ha esdevingut en un temps immòbil –un no-temps. I, així, aquest passat que es nega a morir sense donar compte de les càrregues que arrossega, intermitentment ens posava entre espasa i paret. Mentre, els nostàlgics d’aquell temps s’han organitzat a l’empara d’una constitució que per a altres ha esdevingut carreró sense sortida.
Espanya, amb governs de dreta, d’ultradreta o de centre socialista, ha mantingut compromisos derivats del franquisme, l’ombra del qual s’allarga cada dia per damunt de la vida política i la vida quotidiana. Mentre els enemics de la democràcia i la llibertat es feien forts per túnels i galeries del passat, també pel clavegueram de l’Estat, el propi Estat es feia el desentès i una part de la societat esperava que no emergirien mai a la vida pública.
Ho han fet i han començat a mostrar-se indiferents a la qualificació de feixistes. Tot un batle de Madrid ha declarat que li és ben igual que de tal el tractin si governen bé, actitud que no l’allunya ni un pam dels arguments enarborats pels més grans feixistes de la història. Ara són els amos de Madrid.
3 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Algunos deberían renunciar a la nacionalidad y solicitar la de Burkina Faso o en las islas Molucas: buen clima, bellos paisajes y poquitos españoles.
Pues muy bien, Siset, por lo menos a ti te dejan expresar tu opinión. La libertad de opinar, pero según...
Totalment d'acord amb l'article. És més, Madrid s'ha autodefinit com a espanya dins espanya, és a dir, encara es veuen com la metropoli de l'imperi castellà