0

Ja han arribat els cabots, les oronelles i les falzies que gisquen en l’aire, alç el cap i el cel és tavellat, «d’aquí a dos dies, banyat» solen dir. Vaig per dins un sementer sembrat de favó, que va magre i, en canvi, les ravanisses grogues són quasi tan altes com jo. Les espases –com a gladiolets color de rosa– i les roselles, ben vermelles, se preparen per envair els sembrats durant el mes de maig.

Don el bon dia a na Praxedis Bruscana . El primer pic que obriren els bars na Praxedis va tenir una alegria, no per seure a una taula, no, per poder tornar a jugar a la màquina escurabutxaques; feu un somriure com qui es retroba amb el seu primer amor. «Tot el que deu haver estalviat», va dir en Toni Xago , «diuen que s’hi juga la paga de s’homo i tot!».

L’amo en Joan Subirà avui ha sortit de ca seva amb so traje des casar i li he demanat a sa filla on anaven tan mudats. «Idò anam a vacunar-lo i s’ha volgut encorbatar! I que no trobes tu que és important? Idò... això, mira’l-te no l’havia duit de quan batiàrem es nét!»

Na Maciana Bosquera me diu que el sen Jordi Pitaler és mort, d’una complicació d’apendicitis. No pot ser que sigui mort d’apendicitis, els Pitalers de lo que patiu tots és de trencadura, d’això sí que pot ser que sigui mort. De totes les maneres ja ho saps: «’Moren papes, moren reis, / moren bisbes, moren monges, / moren frares i canonges, / moren joves, moren vells. / Moren els que tenen béns / i moren els qui no en tenen, / moren els qui pretenen / i els qui no pretenen gens’. Que pogueu pregar molts d’anys per ell!»

Un alemany fa coa al forn. «Aquest» me diu na Catalina Corbeta «és un puta merdacaner, ha tancat per tot, es pinar i tot. Noltros no estam avesats a veure pinars tancats!». Uns altres alemanys que havien fet un casal a ses Rotes feren una festa un vespre i amollaren focs artificials. Bono! Cans que lladraven, ovelles que se removien dins els estadors i els cavalls d’en Francesc Patecal que volien botar per damunt el tancat... i en Francesc agafà l’escopeta i se n’anà cap allà; no sé que va fer, ni què va dir... però s’acabà la música i la festa. «Què els digueres» li vaig demanar un dia, «Idò que ses coses se poden fer bé, malament o així com les feim noltros! Ho entengueren tot d’una!»

Na Francinaina Molera passava per ser pobre, perquè sempre deia: «Ser pobre no és cap deshonra però és una bona desgràcia...» Però va resultar que, entre cases llogades a moros i a gitanos ha fet un dobler i pareixia que era un ‘pordiossera’... «Això no ho sé si ho era», comenta en Joan Cloquis , «però lletja sí que ho és, però lletja que te lleva es singlot!»

Passa en Toni de Cascanar : «Climent, un pi no deixa passar pes camí de Calicant hi haurem d’anar amb una màquina de serrar, però d’aquestes d’espasa llarga perquè té un bon tronc!» «Jo te seré de poca ajuda, però vendré; és allà on sembres domatigueres? I què les fas perquè cada any te vagin tan bones». «Idò les don una medicina natural. Tu hi poses: prebe negre, alls, ortigues i calcigues, tot ben remenat amb aigua, i fa com un brou i amb allò esquitxes, no mata, però espanta sa Tuta i altres malalties. Jo això ho faig per no emplear sa química, no m’agrada, hem de salvar ses abelles, són molt importants i, aquest brebatge no els fa gens de mal».

Torn cap a casa. Dos moixos se gatinyen per un tros de carn que els he donat i que va resultar ser més forta que un trispol d’era. Guait ses parres de ca nostra, rebroten, després de tenir ses tanyades cremades per una gelada d’abril, tardana i per això més dolenta. Menjarem raïms!