Conseqüències de la Pasqua

Cap de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: mentre vivim, vivim per al Senyor, i quan morim, morim per al Senyor: Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor, ja que, si Crist va morir i va tornar a la vida, va ser justament perquè havia de ser sobirà de morts i de vius» (cf. Rom 14,7-9). El Nou Testament, per boca de Sant Pau , resumeix, amb una exclamació pletòrica de vida, tota l’experiència del cristianisme incipient: «Jesús és el Senyor». Així ho vivien aquells primers cristians que, emocionats, s’adherien al kerygma apostòlic que declarava la seva identitat. El Concili Vaticà II, per a confortar la fe dels cristians, declarava solemnement: «La clau, el centre i la finalitat de tota la història humana es fonamenta en Jesús, Senyor nostre» (cf. Const. Església en el món actual, n.10). L’any 1845 ho afirmava amb admirable simplicitat i honradesa de cor l’escriptor rus Dostoievski : «Al llarg de la meva vida, Déu em concedí alguns moments de pau; fou a on vaig descobrir que no hi ha res més gran, més profund, més bell, més noble, més fort i més amable que Jesús. I no solament que no n’hi ha, sinó que tampoc n’hi pot haver»… Mai ningú podrà aturar l’eco i la ressonància d’aquelles paraules: «Per què cercau entre els morts aquell qui viu? No és aquí: Ha ressuscitat» (cf. Lc 24,1-12).