1

D’un temps ençà, la (nova?) extrema dreta, amb la seva demagògia, s’ha deixat de veure com un perill per a la convivència social democràtica si no és que hagi guanyat suport (França, Alemanya, Holanda, Espanya...) i que, fins i tot, hagi arribat al govern de qualque Estat europeu (Polònia, Àustria, Hongria). No es pot entendre açò com un fenomen passatger ni com un retorn nostàlgic a un vell feixisme. És ver que tampoc sigui un espai coherent. Més tost es deu tractar com un aglomerat de descontentaments, desafeccions, inseguretat, precarietats i frustracions, tot salpebrat amb velles (aquestes sí!) idees reaccionàries, que s’expressen amb una retòrica nacionalista farcida de mitologia patriotera. Cert que no és difícil trobar variants d’un lloc a un altre i que responen a ‘relats’ diferents. Aquest cap de setmana, en un col·loqui a l’Ateneu de Maó, l’exjutgessa Manuela Carmena explicava que el poder polític i mediàtic espanyolista va muntar-li, mentre va ser alcaldessa de la capital (2015-2019), una forta campanya de desprestigi entre d’altres coses perquè s’havia atrevit a dir sincerament que no li agradaven les ‘corridas’ de toros i perquè havia rebut a l’alcaldia de Madrid el president de la Generalitat catalana, aleshores Carles Puigdemont . Vet aquí dos pecats de lesa pàtria, imperdonables per als qui entenen la nació espanyola com a «un bé moralment superior» (definició del cardenal Cañizares ). Amb supremacistes d’aquesta mena, si no combregues amb les seves rodes de molí, no hi ha diàleg ni tracte d’igual a igual, com exigeix un sistema democràtic. Carmena es lamentava d’una oposició que no parlava de les qüestions que afecten la vida dels ciutadans sinó que impedia que se’n parlàs a base de muntar-li ciris com aquells a cada sessió plenària.

Front a una ultradreta furiosa, que acabam de veure desfermada en la ‘batalla’ electoral de Madrid, les esquerres –sigui perquè ja no els quedi ànima més enllà de llurs sigles, sigui perquè la retòrica (vella també?) dels més vermells esdevé ineficient– no acaben de proposar polítiques reals, que convencin les masses ‘precaritzades’.

No hi ha dret! –s’exclamaven els qui se sentien tractats injustament. És raonable: en democràcia el Dret hauria de tenir cura dels més vulnerables; però açò no funciona així ara per ara. Al Regne d’Espanya hom pot observar, si més no setmanalment, les lectures esbiaixades que unes cúpules judicials fan de les lleis: des de la Constitució al codi penal o a la legislació del consum.