Democràcia i periodisme

L’autora va ser assassinada, probablement pels servents de Putin (però pagats amb els diners de l’estat exsoviètic) i amb seguretat per la seva denúncia de les tortures que altres servents de Putin, de la secció regional txetxena, practicaren als rebels que gosaren aixecar-se contra el govern totalitari del primer ministre «d’obediència russa Ramzan Kadírov», segons la Viquipèdia. La seva mort il·lumina tota la seva feina com a periodista, i empetiteix la victòria dels botxins, i alhora fa d’aquestes recomanacions o reflexions una mena de relat que apel·la a la humilitat de la feina habitual dels periodistes i s’allunya de la versió que domina el panorama actual de la informació, reduïda a entreteniment.

«Vivim en una època en què els valors normals s’han desplaçat: el que és bo s’anomena dolent i al que és dolent se li diu que és bo. No crec que tinguem la llibertat d’expressió que teníem en els anys de Yeltsin. El nostre dret a rebre i distribuir informació ha estat racionalitzat. L’autocensura es troba clarament a la feina. La llibertat d’expressió és a les acaballes, només confio en la informació al cent per cent si l’he aconseguida jo mateixa».

Et mires aquestes recomanacions i et demanes a quina professió fan referència, perquè no pot ser que parlin de la xerrameca insubstancial de moltes veus, amb els corresponents rostres famosos, a la televisió o a la premsa tradicional. ¿Era Anna Politkóvskaia qui atorgava una èpica encoratjadora i atractiva, mafiosament atractiva en podríem dir, a l’ensopit dia a dia de l’imperi rus, o la degradació democràtica de Rússia, i de tants altres països i redols, fins i tot en les democràcies més afinades, és tan literària que una ploma mediocre en pot fer un tema sucós? Tant de bo ens ho demanem cada dia, i no només dilluns passat, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa (que enguany exigia alliberar-se de les notícies falses).