La ciutat deprimida

La primera legislatura de Joan Fageda no empitjorà les coses, però després, coincidint amb la influència en el govern municipal de José Maria Rodríguez –em guardaré d’establir relació de causa/efecte–, la qualitat de vida de la ciutat va entrar en decadència i ja no se n’ha refet. És curiós que el símptoma més eloqüent d’aquesta nova etapa va ser una transformació de zones de la ciutat amb fondos europeus, que l’havien de fer més habitable. Les altres legislatures de Fageda precipitaren la caiguda i Catalina Cirer no pogué revertir significativament la tendència. Semblava que l’esquerra o les esquerres hi sabrien posar remei, i seria injust negar-los esforços i èxits parcials –no per això menys importants. Però, en conjunt, el deteriorament de la ciutat ha continuat minant les possibilitats de recuperació.

L’Organització de Consumidors i Usuaris –OCU– acaba de fer una mirada sobre l’estat de la qüestió. Ja hi ha qui no li reconeix autoritat ni coneixement per a fer-ho, però són els mateixos que es fan seu i aspergeixen qualsevol rànquing que atribueixi meravelles a la ciutat per risibles que siguin els seus mètodes i els seus resultats. L’OCU no està capacitada per fixar dogmes en marbre, però ens presenta un panorama ben creïble, fruit d’una feina en principi seriosa. Idò bé, en aquesta llista ja no som ni de Segona. Som de Segona B, just davant de Barcelona i Madrid, enfonsades per la seva inabastable teringa de problemes derivats d’uns censos comarcals absolutament incontrolables.

Deim definitivament adéu a la Palma que estimàrem i que ens estimava? O esperam encara una mica? Per si de cas, protegim els pobles contra la elefantiasi. Hem de poder viure a Mallorca.