Crisis

Joseph Stiglitz , Premi Nobel d’Economia, es referia a la crisi de 2008, en el seu moment àlgid –el sotrac de Wall Street i la intervenció del Govern americà en la banca– com els «deu dies que canviaren el capitalisme». La fallida de Lehman Brothers o la nacionalització de l’asseguradora AIG contradeien les formes i les normes de l’economia liberal i de mercat. «Aquesta crisi és, per al mercat, el mateix que la caiguda del mur de Berlín per al comunisme». En fi, no ha estat tant.

La crisi provocada per la COVID-19 ha suposat, entre altres coses cabdals, un impuls a la desglobalització, un retrocés en el flux internacional de persones, mercaderies, serveis i capitals. A això s’hi ha afegit la consciència de la pèrdua de control sobre sectors estratègics, amb una excessiva dependència exterior la qual cosa ha provocat un sentiment de repatriació, de relocalització. Per això els paradisos de la deslocalització perillen i a Europa ens plantegem fer un viatge de tornada per a guardar-nos de futures problemàtiques comercials, bèl·liques o sanitàries

Aquests canvis del sistema capitalista, més anunciats que reals, són viscuts o interpretas de diferents maneres, amb alguns punts de connexió de l’anterior crisis amb l’actual. Segons Ulrich Beck «ara els rics posseeixen un poc menys, però als pobres no els basta ni per viure. La situació és (pre)revolucionària, però sense subjecte». Resulta ben curiós que, després de les conegudes prèdiques de què el mercat era el millor gestor de l’economia, i que l’Estat era quasi un impediment i s’havia de reduir al que es denominava «l’estat mínim», ha tornat «l’estat màxim» a gestionar la crisi financera i la sanitària.

En aquest sentit, el de les lectures de les crisis, una part de la intel·ligència social ha revitalitzat antigues consideracions, en la línia de El petit és hermós , com una nova espècie de contracultura. Nicolas Ridoux (Menys és més. Introducció a la filosofia del decreixement) , Serge Latouche (Petit tractat del decreixement serè) o Jordi Pigem ( Bona crisi! Cap a un món postmaterialista ), troben terreny adobat en les conseqüències de les crisis, vistes com una oportunitat per no reproduir el passat recent. El cert és que no patim una crisi sinó un conjunt de crisis: crisi ecològica (energètica, climàtica, pèrdua de biodiversitat), social (individual i col·lectiva, augment de les desigualtats entre individus i nacions), crisi cultural (inversió de valors, pèrdua de referents i identitats) a totes aquestes s’hi afegí la passada crisi financera-econòmica i ara mateix la crisis sanitària mundial.

Mirau per on, la recerca dels vertaders culpables de l’actual crisi, de la importància, o no, del nou paper de l’Estat, de la superació, o no, d’un nou estadi de la modernitat, pot fer-nos conscients que alguna cosa nova està passant i, en canvi, no en feim la lectura correcta. A no ser que s’entenguin les revolucions en un sentit molt diferent de les del segle XIX. Hi ha però una pregunta nova, el gran dilema que l’estat del benestar semblava haver resolt era: salut i economia. I ara és: salut o economia? L’atzucac en que ens ha aficat la crisi de la pandèmia mundial fa que les relectures del que són les crisis perdin la seva mirada únicament economicista i es capgirin cap als valors: un poc neo-hippie, no?