De bales i ganivets

L’incident del sobre amb quatre bales adreçat a Pablo Iglesias , ha fet que els garants de la democràcia posessin el crit en el cel. I els assisteix, la raó...? I tant. Qualsevol mena d’amenaça o de coacció, i més si s’ha produït des de l’anonimat, és repugnant. Altrament, si tenim en compte que la història ens diu que a Espanya hi ha un tant per cent d’amenaces d’aquesta mena que acaben complint-se, és una bravata que no es pot passar per alt. Recordem la Cançó per les dones de d’ Efak ? «Mon pare morí a Astúries/ i a Belchite, el meu marit./ Ja començo a passar ànsia/ d’on morirà el meu fill». Que no n’hem de fer un gra massa, de tot plegat...? D’acord, és cert. Tanmateix, els insults i les desqualificacions personals que s’han pronunciat aquestes darreres setmanes de campanya electoral a Madrid, tenen un to inequívocament guerracivilista. L’esquerra se’n pot beneficiar. Però si és així, si se’n beneficia, i el 4-M guanya les eleccions, que no tregui pit l’endemà dient que Madrid serà la tomba del feixisme i altres etcèteres de perfil èpic. L’esquerra, l’espanyola en concret, ha perdut les banderes que la identificaven. Endemés, el mal de convivència que s’ha posat de relleu aquests dies és tan pregon que no el poden guarir les urnes. Clarament: l’augment de la intolerància arreu de l’Estat s’ha produït a l’empara d’un patriotisme exaltat i vuitcentista, amb més buf de corn que paraules assenyades. Una societat democràtica tant s’ha d’escandalitzar amb les bales enviades a Iglesias com amb el «a por ellos» que l’1-O beneïa el linxament de la població catalana. I no és així. Mal d’altri rialles són. Els veïns de Coripe, a Sevilla, penjaren un ninot que representava Carles Puigdemont i li dispararen a voler abans de calar-li foc. Va ésser un fet abominable, que palesa una notable degradació de qualsevol principi ètic, però va ésser rebut amb un somriure i tractat amb indulgència per aquesta esquerra que ara s’apunta a l’èpica llibertària de «al fascismo no se le discute, se le destruye». I sí, d’acord, el feixisme a la claveguera. Però alhora que els Sánchez , Iglesias i tants d’altres prohoms públics s’aboquen a la finestra per cridar que a la casa hi ha foc, no estaria de més que investiguessin com s’ha encès. Perquè els mixtos no els trobaran a les butxaques de les senyores Ayuso i Monasterio , tot i ésser dos esplèndids exemplars de la més pura genètica 18 de Julio . Més aviat detectaran contradiccions clamoroses entre l’esquerranisme, no sols polític, sinó també social. Com les d’aquella coneguda escriptora amb passat comunista que titllà els catalans de burgesos (quin llenguatge més passat!) i d’insolidaris pel fet de voler independitzar-se, i obviava que té una filla a Falange. O com el mateix Iglesias, que acusava ERC i JxC de donar ales a la dreta radical sense reparar que una democràcia amb polítics empresonats i exiliats –la que el seu partit sosté juntament amb el PSOE– té un malviure sense remei. «Qui desestima lo tresor / de necessitat té a empobrir». Ho deia la valenciana Isabel de Villena . En el segle XV. I això passa en la democràcia. El missatge és bo d’entendre.