Born

Al passeig hi he vist exposicions, manifestacions, fires i festes diverses. Mir de saludar cada dia les quatre lleones mamelludes i enfil de cap a la plaça de les tortugues ben pel mig del passeig. A banda i banda les botigues d’alt standing , els edificis senyorívols, alguns d’ells d’en Gaspar Bennàssar , s’Arquitecte per antonomàsia, la lògia de can Solleric, el jardinet de can Alomar, les màquines que l’agranen cada dia de matí o els operaris que reguen per davall els bancs de pedra, on ja ben prest s’hi han aposentat un parell de vagabunds sense-casa amb els seus tetrabricks de vi barat. La gent apressada que va cap a les feines diverses, que a l’horabaixa són substituïts per gent que passeja, nins petits que corren encalçant coloms, adolescents skaters , jovenets i immigrants que berenen i sopen del menjar ràpid del McDonald’s que és just allà prop.

Però els meus primers records del Born són de quan era nin, de quan era un passeig molt més freqüentat, de quan hi havia cadires de ferro per seure’s i per les quals es pagava i on alguns es feien llustrar les sabates, i la gent es passejava amunt i avall, i els venedors de tramussos, coco i pomes de sucre feien el seu agost, a més dels venedors de globus inflables: mon pare no ens en va voler comprar cap mai, però sí, cada pic que hi anàvem, ens comprava un gofre-parissien que feia crec-crec i els venia un al·lot amb un capellet blanc. Que bons són els records bons d’infantesa!

Més endavant el Born va agafar una pàtina de glamour, a finals dels anys seixantes, els turistes hi passejaven, quan Zara era el cinema Born i als baixos hi havia la cafeteria Miami, quan on ara hi ha el monument de n’ Eaktai Ahn , hi havia el bar-restaurant Antònio i allà s’hi congregava la classe alta, la classe mitjana que volia figurar i la classe baixa que ho mirava tot, asseguda als bancs de pedra. Les terrasses de la vora dreta del Born –caminant cap a la mar– eren la part més florida de la Ciutat, juntament amb la plaça Gomila, era el temps en que cada dia era «fiesta en Mallorca» i Tito’s i Tagomago, lluny del Born, arreplegaven les starlettes més importants de la dansa i la música modernes. Jo tenia prop de vint anys. I quan tornava de Barcelona, on estudiava, cap dret cap al Born, passant primer pel Bar Bosch o la Granja Reus, o Can Tomeu que eren l’avantsala del passeig. I a prendre un entrepà de pa anglès al Miami i un combinat a l’Antonio, i a fumar un Winston de contraban –comprat a na Margalida devora el Wagons-Lits– rodejats de gent amb camises florejades, de dones amb vestits escotats, de jovenetes d’aquí que sabien que les estrangeres eren més fàcils que elles, i elles no ho volien ser, però... Era quan encara no teníem records i allà se n’anaven fabricant, arrebossats amb l’estucat i el papier mâché dels decorats postissos del boom turístic i dels primers cotxes siscents amb els quals els menestrals de Mallorca aprenien a ser classe mitja.

Tot quan he dibuixat entrà en decadència, com tantes altres coses, fins que poc a poc recuperà un altre glamour , fred i postís, els de les botigues cares –i buides– de rellotges, joies, pells o de les grans franquícies de roba de vestir, aquestes sí, bullicioses. La pusil·lanimitat de l’Ajuntament autoritzant unes terrasses ben enmig del passeig, li ha fet perdre la perspectiva i la gràcia d’antic bulevard, per on durant molts de segles hi passà el torrent de sa Riera.