0

L’endemà del reingrés a presó de dues persones de pau com són Carme Forcadell i Dolors Bassa, Més per Mallorca signava un comunicat exigint que l’Azerbaidjan alliberi els dos-cents armenis empresonats després de la guerra contra Nagorno-Karabakh o Alt Karabakh. Oficialment l’Alt Karabakh és una regió de l’Azerbaidjan i aspira a independitzar-se’n unilateralment, així que s’ha constituït en república sense el vistiplau dels azerbaidjanesos. No cal dir que si 2+2 són 4 mai no la tindran, la independència. Els azerbaidjanesos passen dels deu milions, i els armenis de la regió rebel no arriben als dos-cents mil. A grans trets, tot el procés recorda el de Catalunya, de manera que no hauria estat sobrer que Més per Mallorca hagués aprofitat el document a favor dels armenis per a recordar que per un motiu semblant hi ha catalans i catalanes privats de llibertat. Que no ho ha considerat prioritari...?

Bé. Cadascú pren partit per aquelles causes que considera de justícia fer-ho. Això no em priva de veure com l’antic PSM gira cap a propostes federals més antigues que el sabó fluix i, en contraposició, considera l’1-O una tatxa a la sabata. Són percepcions, d’altra banda gens criticables, tot i que no deixen de provocar suspicàcies, provinents, com provenen, d’una formació independentista. Dies enrere, també, Més per Mallorca cridava a celebrar el 14 d’Abril amb totes les forces d’esquerres, exceptuant el PSIB-PSOE. El motiu adduït...? Que els socialistes són monàrquics. I sí, és cert. Són borbònics i joancarlistes, i ara mateix els entona més el por Dios, por la Patria y el Rey que La Internacional . Però la crida, d’altra banda enginyosa i punyent de Més per Mallorca , l’hauria pogut signar un Més per Melilla . Vull dir que la contextualització, de la crida, passava per denunciar, efectivament, que el model socialista de govern s’assembla tant a allò que simbolitzava la República com un ou a una castanya, però no solament per la qüestió monàrquica, sinó perquè els socialistes de cor no poden anar pel món fent dringar a la butxaca les claus de la presó. Al cap i a la fi tenen un passat digne. Bisbal desterrat, Alexandre Jaume als Caputxins... Ai las...! Tot plegat ens porta a parlar del 14 d’Abril.

Ahir va commemorar-se el norantè aniversari de la proclamació de la República, la de los trabajadores , no la de Macià, amb un aire historicista decebedor. El govern espanyol, el del PSOE-Podemos, i els partits d’esquerra que ressegueixen el vol de les mosques en comptes de mirar cap a Lledoners i Puig de les Basses, no fan més que prostituir els ideals republicans. Cas de continuar com ara, millor que se n’oblidin, de l’aniversari pròxim. Aquell 14 d’Abril va ésser la primera vegada que la gent va poder creure en la cristal·lització dels somnis. I ho va pagar amb la vida. Mereix el nostre respecte.