Brassens

Un servidor, que recorda trossos sencers de moltes cançons de Brassens, el tenia arraconat dins un d’aquests plecs de la memòria ‘seixantavuitista’. Estic bé d’acord amb Sergi Pàmies que, de totes les característiques de Brassens, són les més agudes l’esperit lliure, anti-clerical, anti-totalitarista, anti-dogmàtic, escèptic amb tot allò que posi en perill una «resignada visió sentimental del món». I, un servidor hi afegiria, i el no suportar els caps de fava. La paraula colló, es repeteix insistentment, com un ritornello del qui no els pot sofrir. «Le temps ne fait rien a l’affaire, quan on est con, on est con, qu’on ait vignt ans, quo’n soit gran père...» i és ben així: quan un és colló, és colló... i punt, i poc remei hi ha.

Temàtica que, torn repetir, el tenia preocupat, ja que a Quand les cons sont braves, dóna per fet que millor ser beneit i bon al·lot, que no sectari i collò, ja que «Ceux qui no pensent pas comme nous son des cons», els que no pensen com nosaltres són colloneres, com bé se sap. I, com diu Brassens, per reconèixer que un no és intel·ligent, fa falta ser-ho.

Vaig aprendre a tocar algunes de les cançons de Brassens i no cal dir-vos que la Supplique pour être enterré à la plage de Sète, era una de les meves preferides («...le mistral et la tramontane/ Sur mon dernier sommeil verseront les échos/ De vilanelle un jour, un jour de fandango, / De tarantelle, de sardanne...») fins que la vaig com arribar a avorrir.

Injustament, ho veig ara. Les al·lusions a l’altre ‘cimetière marin’, el de Paul Valery, són molt fines, Brassens demana ser enterrat a la platja i ja que el versos de Valery «valent mieux que les miens», el seu cementeri serà «plus marin que le sien», més marí que el seu. Conten, gent que hi ha estat, que davant mateix del cementiri de Sète on hi és enterrat, després de morir d’un «fotu cancer», es troba l’Espace Brassens. La vila de Sète ha quedat bé amb ell. La posteritat de Brassens, que ell avorria tant, gaudeix d’una salut excel·lent: escoles, instituts, carrers i places en duen el nom. A una de les webs que he entrat m’han enflocat: «que pensaria en Brassens d’Internet, on som un parell de milions connectats, si, segons ell, ‘a plus de quatre on est une bande de cons’ (més de quatre són un estol de colloneres)».

Com deia ell mateix, «coixí, no pot rimar amb Humanitat, sino amb pipí...» per donar idea de que la rima condicionava les seves cançons, d’una absoluta iconoclàstia que tant se’n reia de la festa nacional, de la ‘grandeur’ francesa, com dels jutges o els periodistes. Josep Maria Espinàs em contà un estiu que el va descobrir un dia de 1954, després d’anar a acomiadar Josep Pla i Nèstor Luján, a Bilbao, va passar a Biarritz on el va escoltar i el va fascinar. Brassens, traduït per Espinàs, és a l’inici del moviment de la Nova Cançó.

«Escoltar Brassens és higiènic» diu Espinàs, «els metges en comptes de pastilles, haurien de receptar l’audició d’una cançó de Brassens...» El remei perfecte: els hiverns, escoltau Brassens. Es definia així : «J’suis l’pornographe, / Du phonographe,/ Le polisson / de la chanson.» I un pic mort, ho tenia ben clar, per curar-se amb salut de les exegesis com les que li ha fet un servidor: «Il est toujours joli, le temps passé / Un fois qui’ils ont cassé leur pipe,/On pardonne à tous ceux qui nous ont offensés: / Les morts sont tous des braves types». Els morts són tots belles persones. I que no és així?