Anceu a l’hort de les taronges

Com que en aquells moments estava absorta en certa feina d’endevinació, la gran sacerdotessa envià Anceu a l’altre costat de l’illa perquè el jutjàs i disposàs d’ell la seva filla, la nimfa del sagrat hort de tarongers de Deià. Fou escortat per la planura i les muntanyes esquerpes per un grup d’homes nus, membres de la germandat de la Cabra; però per ordre de la gran sacerdotessa, s’abstengueren de conversar amb ell durant el camí. No s’aturaren ni un moment en el seu viatge, a pas lleuger, excepte per postrar-se davant un enorme monument de pedra que hi havia a la vora del camí i on, d’infants, havien estat iniciats en els ritus de la seva germandat. Tres vegades arribaren a la confluència de tres camins i les tres vegades feren una gran volta per no acostar-se a la gran mata triangular envoltada de pedres. Anceu s’alegrà en veure com respectaven la Triple Deessa, a qui estaven consagrats aquests recintes.

Quan finalment arribà a Deià, molt cansat i amb els peus dolorits, Anceu trobà la nimfa de les Taronges asseguda molt dreta sobre una pedra, prop d’una deu cabalosa que brollava amb força de la roca de granit i regava l’hort. Aquí la muntanya, coberta per una espessor d’oliveres silvestres i alzines, baixava bruscament cap a la mar, cinc-cents peus més avall, esquitxada aquell dia fins a la línia de l’horitzó per petites taques de boira que semblaven ovelles pasturant.

Quan la nimfa es dirigí a ell, Anceu respongué amb reverència, usant la llengua pelasga i mantenint la mirada fixa al terra. Totes les sacerdotesses de la Triple Deessa tenen la facultat de llançar el mal d’ull que, com bé sabia Anceu, pot convertir l’esperit d’un home en aigua i el seu cos en pedra, i pot debilitar qualsevol animal que es creua en el seu camí, fins a causar-li la mort. Les serps oraculars de què tenen cura aquestes sacerdotesses tenen el mateix poder terrible sobre els ocells, ratolins i conills. Anceu també sabia que no havia de dir res a la nimfa si no era per respondre les seves preguntes, i encara aleshores havia de parlar amb la major brevetat i en el to més humil possible.

La nimfa ordenà als homes-cabra que es retirassin i aquests s’apartaren un poc i s’assegueren tots en filera a la vorera d’una roca fins que els tornàs a cridar. Era gent tranquil·la i senzilla, d’ulls blaus i cames curtes i musculoses. Enlloc d’abrigar els seus cossos amb robes els untaven amb el suc del llentiscle mesclat amb greix de porc. Cada un portava penjat a un costat del cos un sarró de pell de cabra ple de pedres polides per la mar; a la mà duien una fona, una altra enrotllada al cap i una més que els servia de tapall. Suposaven que aviat la nimfa els ordenaria que acabassin amb el foraster, i ja debatien amistosament sobre qui tiraria la primera pedra, qui la segona, i si li havien de permetre sortir abans per caçar-lo muntanya avall o si el farien bocins quan s’acostàs cap a ells, apuntant cada un a una part distinta del cos.

L’hort de tarongers contenia cinquanta arbres i encerclava un santuari de roca habitat per una serp de mides descomunals que les altres nimfes, les cinquanta Hespèrides, alimentaven diàriament amb una fina pasta feta de farina d’ordi i llet de cabra. El santuari estava consagrat a un antic heroi que havia duit la taronja a Mallorca des d’algun país de les llunyanes ribes de l’oceà. El seu nom havia estat oblidat i s’hi referien simplement com «el Benefactor»; la serp es deia igual que ell perquè havia estat engendrada de la seva medul·la i el seu esperit li donava vida. La taronja és una fruita redona i perfumada, desconeguda a la resta del món civilitzat, que quan creix primer és verda i després daurada, i té una pell calenta i la polpa fresca, dolça i ferma. Creix en un arbre de tronc llis, amb fulles brillants i branques espinoses, i madura en ple hivern, a l’inrevés que les altres fruites. No se’n menja qualsevol dia a Mallorca, sinó només una vegada a l’any, en el solstici d’hivern, després de la ritual masticació d’espina cervina i d’altres herbes purgants; si es menja d’aquesta forma la taronja concedeix una llarga vida, però és una fruita tan sagrada que en qualsevol altre moment basta de tastar-la perquè sobrevengui la mort immediata, a no ser que l’administri la mateixa nimfa de les Taronges.

En aquestes illes, gràcies a la taronja, tant els homes com les dones viuen tant de temps com volen; per regla general només decideixen morir quan s’adonen que s’estan convertint en una càrrega per als seus amics, per la lentitud dels seus moviments o la insipidesa de la seva conversa. Aleshores, per cortesia, parteixen sense acomiadar-se dels seus éssers estimats ni crear cap aldarull a la cova —ja que tots viuen en coves—, es fan escàpols sense dir res i es tiren de cap des d’una roca, complaent d’aquesta manera la Deessa que avorreix qualsevol queixa i dolor innecessaris i premia aquests suïcides amb funerals distingits i alegres.

La nimfa de les Taronges era alta i bella. Duia una falda acampanada i amb volants a l’estil cretenc, d’un teixit tenyit del color de la taronja amb tintura de bruc, i a dalt, com a peça única, duia posat un guardapits verd de màniga curta sense embotonar davant, mostrant així l’esplendor i la plenitud de les seves sines. Els símbols del seu càrrec eren un cenyidor format per innombrables peces d’or encadenades en forma de serp amb ulls de pedres precioses, un collar de taronges verdes seques, i una còfia alta brodada amb perles i coronada amb el disc d’or de la lluna plena. Havia donat a llum quatre precioses nines, de les quals la més petita la succeiria algun dia en el càrrec, igual que ella, que era la menor de les seves germanes, succeiria un dia sa mare, la gran sacerdotessa a Drac. Aquestes quatre nines, com que encara no tenien edat suficient per ser nimfes, eren donzelles caçadores, molt destres en el maneig de la fona, i sortien amb els homes per donar-los bona sort en la caça. La donzella, la nimfa i la mare formen l’eterna trinitat a l’illa, i la Deessa, a qui s’hi venera en cada un d’aquests aspectes, representats per la lluna nova, la lluna plena i la lluna minvant, és la deïtat sobirana. És ella la que infon la fertilitat en aquells arbres i plantes dels quals depèn la vida humana. No és per ventura sabut que tot el que és verd brota mentre la lluna creix i deixa de créixer mentre la lluna minva, i que només la calenta i rebel ceba no obeeix les seves fases mensuals? Amb tot, el sol, el seu fill mascle, que neix i mor cada any, l’assisteix amb les seves càlides emanacions. Aquesta era la raó per la qual l’únic fill mascle parit per la nimfa de les Taronges, ja que era l’encarnació del sol, havia estat sacrificat a la Deessa, segons el costum, i tot d’una després els trossos esquarterats de la seva carn s’havien mesclat amb la llavor de l’ordi per assegurar una abundant collita.

La nimfa se sorprengué que la llengua pelasga que parlava Anceu s’assemblava molt a la de les illes. Però tot i que s’alegrà de poder interrogar-lo sense haver de recórrer a la feixuga tasca de fer gests i de traçar dibuixos sobre l’argila amb una fusteta, d’altra banda se sentí un poc preocupada quan pensà que per ventura Anceu havia estat conversant amb els homes-cabra sobre qüestions que tant ella com sa mare tenien per norma que ells desconeguessin. El primer que li demanà fou:
—Ets cretenc?
—No, sagrada nimfa —contestà Anceu—; sóc pelasg, de l’illa de Samos a la mar Egea, i per tant no sóc més que cosí dels cretencs. Però els meus senyors són grecs.
—Ets una despulla humana vella i lletja —digué ella.
—Perdonau-me, sagrada nimfa —li contestà—. He duit una vida molt dura.
Quan li demanà per què havia estat abandonat a la costa de Mallorca, respongué que l’havien desterrat de Samos per la seva obstinada observança de l’antic ritual de la Deessa —ja que darrerament els samis havien introduït el nou ritual olímpic que ofenia la seva ànima religiosa— i ell, sabent que a Mallorca es venerava la Deessa amb innocència primitiva, havia demanat al capità del vaixell que el desembarcàs allà.
—És curiós —observà la nimfa—. La teva història em recorda la d’un campió anomenat Hèrcules que visità la nostra illa fa molts anys, quan ma mare era la nimfa d’aquest hort. No et puc contar els detalls de la seva història, perquè a ma mare no li agradava parlar-ne durant la meva infantesa, però això sí que em consta: Hèrcules fou enviat pel seu senyor, el rei Euristeu de Micenes (onsevulla que sigui Micenes) a recórrer el món per dur a terme una sèrie de feines que a primera vista semblaven impossibles, i tot, segons digué, per la seva obstinada devoció pels antics rituals de la Deessa. Arribà en un bot i desembarcà a l’illa, anunciant amb sorprenent gosadia que havia vengut en nom de la Deessa a agafar una senalla de taronges sagrades d’aquest hort. Era un home-lleó i per aquest motiu cridava molt l’atenció a Mallorca, on no tenim cap germandat del Lleó ni entre els homes ni entre les dones, i a més estava dotat d’una força colossal i d’un prodigiós apetit pel menjar, la beguda i els plaers de l’amor. Ma mare se n’encapritxà i li donà les taronges generosament, i a més l’honrà fent-lo el seu company durant la sembra de primavera. N’has sentit a parlar, d’aquest Hèrcules?
—Una vegada vaig ser company seu de navili, si us referiu a Hèrcules de Tirint —respongué Anceu—. Això va ser quan vaig navegar als Estables del Sol, a bord del famós Argo, i em sap greu dir-vos que el molt canalla segurament enganyà la vostra mare. No tenia cap dret a demanar-li la fruita en nom de la Deessa, perquè ella l’odiava.
La nimfa es divertí amb la seva vehemència i li assegurà que havia quedat satisfeta de les seves credencials i que podia alçar els ulls i mirar-la a la cara i parlar amb ella amb una miqueta més de familiaritat, si ho volia. Però tengué cura de no oferir-li la protecció formal de la Deessa. Li demanà a quina germandat pertanyia i ell respongué que era un home-dofí.
—Ah —exclamà la nimfa—. Quan m’iniciaren en els ritus de les nimfes per primera vegada i em vaig deixar acompanyar per homes en el solc obert després de la sembra, va ser amb nou homes-dofí. El que vaig triar com a preferit es convertí en campió solar, o rei de la guerra, per a l’any següent, segons els nostres costums. Els nostres dofins formen una germanor petita i molt antiga i es distingeixen pel seu talent musical que supera fins i tot el dels homes-foca.

Noticias relacionadas

Fabular és inventar coses meravelloses

Más noticias relacionadas

—El dofí respon a la música de forma encantadora —assentí Anceu.
—Però —continuà la nimfa—, quan vaig donar a llum, no vaig tenir una nina, a qui hauria conservat, sinó un nin; i quan va ser l’hora el meu fill tornà, esquarterat, al solc del qual havia sortit. La Deessa se’n dugué el que havia donat. Des d’aleshores no he gosat deixar-me acompanyar per cap home-dofí, perquè consider que aquesta societat em du mala sort. A cap infant mascle de la nostra família se li permet viure més enllà de la segona sembra.
Anceu tengué el valor de demanar:
—És que cap nimfa o sacerdotessa (ja que les sacerdotesses tenen tant de poder en aquesta illa) no ha intentat mai donar el seu propi fill mascle, en secret, a una mare adoptiva, criant la filla d’aquesta mare en el seu lloc, perquè les dues criatures puguin sobreviure?
—Potser que a la teva illa es practiquin trucs d’aquesta casta, Anceu —li respongué severament la nimfa—, però a la nostra no. Aquí no hi ha cap dona que enganyi mai la Triple Deessa.
—Naturalment, sagrada nimfa —va respondre Anceu—. Ningú no pot enganyar la Deessa.
Però tornà a preguntar:
—És que no teniu el costum, si una nimfa reial sent un afecte fora del comú pel seu fill mascle, sacrificar en el seu lloc un vedell o un cabrit, embolcallar-lo en la roba de l’infantó i posar-li sandàlies als peus? A la meva illa se suposa que la Deessa mira cap a un altre costat per no veure aquestes substitucions i que després els camps rendeixen amb la mateixa abundància. Només és després d’una mala estació, quan el gra agosteja o no creix, que se sacrifica un infant en la següent sembra. I encara així, sempre és un nin de pares pobres, no d’estirp reial.
La nimfa tornà a respondre amb el mateix to sever:
—A la nostra illa no. Aquí cap dona no es burla mai de la Triple Deessa. Per això prosperam. Aquesta és l’illa de la innocència i de la calma.
Anceu assentí, dient que per suposat era l’illa més agradable de totes quantes havia visitat, i eren moltíssimes, en els seus viatges, sense exceptuar la seva, Samos, anomenada Illa Florida.
—Estic disposada a escoltar el teu relat —digué després la nimfa—, si no és avorrit. Com és que els teus cosins, els cretencs, han deixat de visitar aquestes illes tal com feien abans, en temps de la meva besàvia, en què conversaven amb nosaltres amb molt bones maneres en un llenguatge que, encara que no era el nostre, podíem entendre molt bé? Qui són aquests grecs, els teus senyors, que vénen en els mateixos vaixells que un temps usaren els cretencs? Vénen a vendre les mateixes mercaderies —gerres, oli d’oliva, tintures, joies, lli, pedres esmoladores d’esmeril i excel·lents armes de bronze—, però també usen el vedell enlloc del brau com a mascaró de proa i parlen en una llengua inintel·ligible i regategen amb unes formes grolleres i amenaçants, i miren impúdicament les dones i roben qualsevol objecte que troben en el seu camí. No ens agrada gens comerciar amb ells i moltes vegades els feim partir amb les mans buides i les dents rompudes pels tirs de les nostres fones i els cascs de metall abonyegats per pedres grosses.

Anceu explicà que la terra al nord de Creta, que un temps havia estat coneguda pel nom de Pelàsgia, es deia ara Grècia en honor dels seus nous senyors. Era habitada per una població notablement mixta. Els pobladors més antics eren els pelasgs terrestres que, segons es conta, havien sortit de les dents escampades de la serp Ofió quan la Triple Deessa l’havia esbocinada. A aquests pobladors s’uniren primer els colons cretencs de Cnossos, després els colons henests d’Àsia Menor, mesclats amb els etíops d’Egipte, el poderós rei Pèlops dels quals donà nom a la part sud d’aquestes terres, el Peloponès, i construí ciutats amb enormes murades de pedres i tombes de marbre blanc en forma de casera com les barraques africanes; i finalment els grecs, un poble bàrbar dedicat al pasturatge, procedent del nord, més enllà del riu Danubi, que baixà de Tessàlia en tres invasions successives i acabà prenent possessió de totes les fortes ciutats peloponeses. Aquests grecs governaren els altres pobles de forma insolent i arbitrària. «I malauradament, sagrada nimfa —digué Anceu—, els nostres senyors adoren el Déu Pare com a deïtat sobirana i odien en secret la Triple Deessa».

La nimfa es preguntà si no havia entès malament les seves paraules.
—I qui podria ser el déu pare? —demanà— Com és possible que una tribu adori un pare? Què és un pare sinó l’instrument que la dona usa adesiara per obtenir plaer i per poder convertir-se en mare?
Començà a riure desdenyosament i exclamà:
—Pel benefactor, jur que aquesta història és la més absurda que he sentit mai. Pares, ni més ni menys! Supòs que aquests pares grecs alleten els seus fills i sembren l’ordi i caprifiquen les figueres i dicten les lleis i, en una paraula, fan totes les tasques de responsabilitat pròpies de la dona, no?
Pegà uns capets d’impaciència amb el peu sobre una pedra i la cara se li enfosquí amb la calor de la seva sang.

Quan advertiren la seva irritació, cada un dels homes-cabra agafà silenciosament una pedreta del seu sarró i la col·locà a la tira de cuir de la seva fona. Però Anceu respongué en to plàcid i suau, i tornà a baixar la mirada. Comentà que en aquest món hi havia molts costums estranys i moltes tribus que als ulls d’altres semblaven dements.

—M’agradaria mostrar-vos els mossins de la costa de la mar Negra, sagrada nimfa —digué—, amb els seus castells de fusta i els seus infants tatuats que estan increïblement grassos i s’alimenten de coques de castanya. Viuen devora les amazones que són tan rares com ells... I quant als grecs, el seu raonament és el següent: ja que les dones depenen dels homes per a la seva maternitat —perquè no els basta el vent per omplir les seves matrius, com passa amb les egües ibèriques—, els homes són, en conseqüència, més importants que elles.
—Però és un raonament de folls —exclamà la nimfa—. És com si pretenguessis que aquesta estelleta de pi és més important que jo mateixa perquè la faig servir per netejar-me les dents. La dona, i no l’home, sempre és la principal: ella és l’agent, ell sempre és l’instrument. Ella dóna les ordres, ell les obeeix. És que no és la dona qui tria l’home i el venç amb la dolçor de la seva presència, i li ordena que s’ajegui d’esquena en el solc i allà, cavalcant damunt ell, com sobre un poltre salvatge domat a la seva voluntat, en pren el seu plaer i quan ha acabat el deixa ajagut com si fos mort? No és la dona qui governa a la cova, i si qualsevol dels seus amants la fa enfadar pel seu mal humor o la seva peresa l’amonesta tres vegades consecutives perquè agafi les seves coses i parteixi a l’allotjament de la seva germanor?
—Amb els grecs —digué Anceu apressadament i amb veu apagada— el costum és exactament a la inversa. Cada home tria la dona que vol convertir en mare del seu fill (ja que és així com l’anomena), la venç amb la força dels seus desigs i li ordena que s’ajegui d’esquena en el lloc que més li convengui i aleshores, muntant-la, en pren el seu plaer. A la casa ell és l’amo, i si la dona el fa enfadar per la seva forma d’importunar-lo o pel seu comportament obscè, la copejà amb la mà; i si amb això no aconsegueix que canviï de conducta, l’envia a la casa de son pare amb totes les coses que portà amb ella i dóna els seus fills a una esclava perquè els criï. Però, sagrada nimfa, no vos enfadeu, vos ho prec per la Deessa! Jo sóc pelasg, avorresc els grecs i els seus costums i únicament estic obeint les vostres instruccions, com és el meu deure, quan responc les vostres preguntes.
La nimfa s’acontentà amb dir que els grecs devien ser les persones més impies i més repugnants del món, pitjor encara que les mones africanes —si, en efecte, Anceu no s’estava burlant d’ella. Tornà a interrogar-lo sobre la sembra de l’ordi i la caprifigadura de les figueres: com se les arreglaven els homes per obtenir pa i figues sense la intervenció de la Deessa?
—Sagrada nimfa —respongué Anceu—: quan els grecs s’instal·laren per primera vegada a Pelàsgia eren un poble de pastors, que només s’alimentava de carn torrada, formatge, llet, mel i ensalades silvestres. Consegüentment, no sabia res de la sembra de l’ordi ni del conreu de cap fruita.
—Aquests grecs dements —digué ella, interrompent-lo—, supòs aleshores que baixaren del nord sense les seves dones, com fan els abellots, que són els pares ociosos entre les abelles, quan parteixen de la casera i fan una colònia a part, separats de l’abella reina, i mengen brutors en lloc de mel, és així?
—No —digué Anceu—. Portaren amb ells les seves dones, però aquestes dones estaven avesades al que a vos us pareixeria una forma de vida indecent i del revés. Tenien cura del ramat, i els homes les venien i les compraven com si elles també fossin ramat.
—Em neg a creure que els homes puguin comprar o vendre dones —exclamà la nimfa—. És evident que t’han informat malament sobre aquest punt. Però, digues-me, continuaren durant molt de temps aquests grecs, bruts amb aquesta forma de vida, una vegada instal·lats a Pelàsgia?
—Les primeres dues tribus invasores, els jonis i els eolis —contestà Anceu, que duien armes de bronze, no es torbaren gaire a retre’s davant el poder de la Deessa quan varen veure que ella consentia a adoptar els seus déus mascles com a fills seus. Renunciaren a molts dels seus bàrbars costums i quan, poc després, els persuadiren de menjar el pa cuit pels pelasgs i descobriren que tenia un sabor agradable i propietats sagrades, un d’ells, de nom Triptòlem, demanà permís a la Deessa per poder sembrar ell mateix l’ordi, perquè estava convençut que els homes ho podrien fer amb gairebé el mateix èxit que les dones. Digué que volia, si és que era possible, evitar a les dones una feina i una preocupació innecessària, i la Deessa, indulgent, hi consentí.
La nimfa rigué fins que les faldes de la muntanya tornaren l’eco de la seva rialla, i des de la seva roca els homes-cabra corejaren les seves rialles, rebolcant-se d’alegria, encara que no tenien la menor idea de per què reia.
—Quina collita tan fantàstica que degué collir aquest tal Triptòlem! —digué a Anceu— Tot devien ser roselles, jusquiam i cards!

Anceu tengué la suficient prudència de no contradir-la. Començà a parlar-li de la tercera tribu dels grecs, els aqueus, les armes dels quals eren de ferro, i del seu insolent comportament davant la Deessa i de com instituïren la família divina de l’Olimp; però observà que ella no l’escoltava i desistí.
—Vejam, Anceu —li digué en to burleta—. Digues-me, com es determinen els clans entre els grecs? Supòs que no em diràs que són clans masculins enlloc de femenins i que determinen les generacions a través dels pares enlloc de les mares, veritat?
Anceu assentí lentament amb el cap, com si es ves forçat a admetre un absurd gràcies a l’astúcia de l’interrogatori de la nimfa.
—Sí —digué—, des de l’arribada dels aqueus de les armes de ferro, que fou ja fa molts d’anys, els clans masculins han substituït els femenins en gran part de Grècia. Els jonis i els eolis ja havien introduït grans innovacions, però l’arribada dels aqueus ho posà tot del revés. Els jonis i els eolis, ja aleshores, havien après a calcular la descendència a través de la mare, però per als aqueus la paternitat era, i continua essent, l’única cosa que tenen en compte a l’hora de determinar la seva genealogia, i darrerament han aconseguit que la majoria dels eolis i alguns jonis adoptin el seu punt de vista.
—No, no, això és del tot absurd! —exclamà la nimfa— És clar i indiscutible, per exemple, que la petita Kore és filla meva, ja que la partera la tragué del meu cos, però com es pot saber amb certesa qui en va ser el pare? Perquè la fecundació no prové necessàriament del primer home que gaudesc en les nostres sagrades orgies. Pot provenir del primer o del que fa nou.
—Els grecs intenten resoldre aquesta incertesa —digué Anceu— fent que cada home triï el que anomenen una esposa. Una dona a la qual està prohibit tenir per company cap altre home que no sigui ell. Aleshores, si ella concep, no es pot discutir la paternitat.
La nimfa el mirà de fit a fit i li digué:
—Tens una resposta per a tot. Però, esperes que cregui que es pot governar i guardar fins a tal punt les dones i que se’ls impedeixi gaudir de qualsevol home que els faci ganes? Imagina’t que una dona jove es convertís en l’esposa d’un home vell, lleig i desfigurat com tu. Com podria ella consentir ser la seva companya?
Anceu sostengué la mirada i li respongué:
—Els grecs professen que així poden controlar les seves esposes. Però admet que moltes vegades no ho aconsegueixen, i que de vegades una dona té relacions secretes amb un home de qui no és l’esposa. Aleshores el seu espòs es posa gelós i intenta matar-los, a la seva esposa i al seu amant, i si els dos homes són reis, duen els seus pobles a la guerra i sobrevé gran vessament de sang.
—Això no ho pos en dubte —digué la nimfa—. En primer lloc no haurien de dir mentides, i després no emprendre el que no són capaços de realitzar, donant lloc a la gelosia. Sovint m’he adonat que els homes són absurdament gelosos: és més, després de la seva manca d’honestedat i la seva xerrameca, diria que és la seva principal característica. Però conta’m, que els passà als cretencs?
—Varen ser vençuts per Teseu el grec, al qual ajudà a aconseguir la victòria un tal Dèdal, famós artesà i inventor —digué Anceu.
—Què va inventar? —pregunta la nimfa.
—Entre d’altres coses —contestà Anceu—, construí braus de metall que bramaven artificialment quan s’encenia un foc sota els seus ventres; també estàtues de fusta de la Deessa que pareixien de carn i os, ja que les extremitats articulades es podien moure en qualsevol direcció, com si fos un miracle, i, a més, els ulls es podien obrir i tancar si s’estirava un cordó amagat.
—Encara és viu aquest Dèdal? —preguntà la nimfa— M’agradaria conèixer-lo.
—Malauradament no —contestà Anceu—. Tots aquests esdeveniments ocorregueren molt abans dels meus temps.

Ella insistí:
—Però, me podràs dir com estaven fetes les articulacions de les estàtues perquè les extremitats es poguessin moure en qualsevol direcció?
—Sens dubte devien girar en una cavitat esfèrica —digué ell, doblegant el seu puny dret i fent-lo girar en el buit format pels dits de la mà esquerra perquè comprengués tot d’una què volia dir—. Ja que Dèdal inventà l’articulació esfèrica. En qualsevol cas, gràcies a un invent de Dèdal quedà destruïda la flota dels cretencs, i per això ja no són ells els que visiten la vostra illa, sinó únicament els grecs i algun pelasg, traci o frigi.
—La mare de ma mare em contà —digué la nimfa— que, encara que els cretencs adoraven la Deessa gairebé amb la mateixa reverència que nosaltres, la seva religió diferia de la nostra en molts aspectes. Per exemple, la gran sacerdotessa no triava un campió solar només per a un any. L’home que ella elegia regnava algunes vegades durant nou anys o més, i es negava a dimitir el càrrec perquè al·legava que l’experiència porta la sagacitat. L’anomenaven el sacerdot Minos, o el rei Brau, perquè la germandat del Brau s’havia convertit en la germandat suprema d’aquella illa. Els homes-cérvol, els homes-cavall i els homes-moltó i altres de semblants no s’ atreviren mai a lluitar per obtenir el tron de la guerra, i la gran sacerdotessa només es deixava acompanyar per homes-brau. Aquí ma mare i jo distribuïm els nostres favors per igual entre totes les germandats. No és prudent deixar que una sola germanor obtengui supremacia, ni deixar que un rei regni més de dos o tres anys com a molt; els homes es deixen dur fàcilment per la insolència si no se’ls manté en el lloc que els correspon, i aleshores creuen que són quasi iguals que les dones. Amb la insolència es destrueixen ells mateixos i a més a més fan enfadar les dones. Sens dubte això degué ser el que va passar a Creta.

Mentre encara conversaven, féu un senyal secret als homes-cabra perquè se’n duguessin Anceu fora de la seva vista i després el perseguissin tot caçant-lo fins a matar-lo amb les seves fones. Ja que decidí que a un home que podia contar històries tan pertorbadores i indecents no se li podia permetre continuar amb vida a l’illa, ni tan sols una estona més, ara que ja li havia contat el que volia saber sobre la forma d’articular les estàtues de fusta. Temia el dany que podia provocar si inquietava les ments dels homes. A més era un vell encorbat, calb i lleig, un exiliat, i un home-dofí que no li duria bona sort a l’hort.

Els homes-cabra es postraren en reverència davant la nimfa de les Taronges i després, incorporant-se, obeïren les seves ordres amb alegria. La persecució no va ser llarga.

(*) Traducció de Lucía Graves