Deia l’economista Peter Bauer que la pobresa no té causes. La riquesa en té. La riquesa es crea, i es crea, sobretot, a través del coneixement i la cooperació.

És fàcil constatar també que no hi ha cap país que tingui una política científica ben definida que sigui pobre.

Coneixement, riquesa, cooperació i política: és al voltant d’aquests conceptes i de la manera com estan interconnectats que vull articular aquesta contribució. Avanç que, pel camí, apareixerà la Universitat com a institució indispensable.

Riquesa significa abundor de béns, de coses valuoses, de les que es poden mesurar en termes dineraris i de les que no. Cal no confondre valor i preu; ho canta Serrat: “Supe que lo sencillo no es lo necio, que no hay que confundir valor y precio”.

Existeix una correlació sòlida i directa, ben establerta, entre riquesa i benestar social, entre PIB per càpita i longevitat, salut, felicitat, i fins i tot intel·ligència: com més rics, més intel·ligents. Aquests són alguns dels avantatges de la riquesa, allò que es crea a través del coneixement i la cooperació.

El coneixement és el producte d’una de les qualitats que ens fan humans: la curiositat. És allò que ens permet comprendre’ns i comprendre l’entorn i, en darrer terme, allò que ens pot arribar a salvar de nosaltres mateixos i de les amenaces externes: basta pensar en el canvi climàtic o la pandèmia de la COVID-19.

El coneixement té un valor enorme, amb independència de les seves aplicacions més o menys immediates, i no té preu. Abraham Flexner (fundador de l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton), a l’assaig de 1939 La utilitat del coneixement inútil, diu: “Les institucions d’aprenentatge s’haurien de dedicar al cultiu de la curiositat i, com menys es desviïn per consideracions d’immediatesa d’aplicació, més probabilitats hi ha que contribueixin al benestar humà. Un poema, una simfonia, una pintura, una veritat matemàtica, un nou descobriment científic; tots tenen en si tota la justificació que les universitats i els instituts de recerca necessiten o requereixen. La justificació de la llibertat d’esperit va molt més enllà de l’originalitat, ja que implica tolerància en tot el ventall de diferències humanes”. Tot un al·legat en favor del coneixement per se, de la llibertat d’esperit, del foment de la curiositat i l’esperit crític, del reconeixement de la diversitat, valors que –per cert– fa seus la Universitat.

La referència a no desviar-se per consideracions d’immediatesa d’aplicació genera sovint una reacció en contra, en el sentit de voler afavorir la investigació aplicada per sobre de la bàsica, atès el seu rendiment. Una mirada desapassionada a la història hauria de bastar per veure com n’és, de fal·laç, aquest argument: des de la teoria de la relativitat i el GPS a l’spin i la ressonància magnètica nuclear, passant per multitud d’exemples, fan palesa la raó que assisteix Flexner en la seva afirmació i que ell justifica amb diversos exemples històricament anteriors als esmentats.

Per cert: tots els coneixements que han permès aquests invents, que ens salven i faciliten la vida, s’han generat a les universitats.

Recordem que la riquesa es crea a través del coneixement i la cooperació i que no hi ha cap territori amb una política científica ben definida que sigui pobre. Alemanya, el Japó o Corea del Sud, països sense una riquesa natural destacable i en una situació de penúria en acabar la Segona Guerra Mundial, han esdevingut països rics, productors de coneixement i amb polítiques científiques sòlides.

El Consell de Govern de la CAIB ha aprovat recentment l’avantprojecte de llei de la ciència; un exemple de com es pot començar a fer política: definir una visió, bastir un marc de suport a la generació de coneixement, ordenar i fomentar la cooperació entre tots els agents implicats (perquè els ecosistemes d’èxit són aquells en què els integrants cooperen entre si) i assegurar el finançament. Cal, però, que la llei s’aprovi i es compleixi.

El finançament és important, però és més important encara posar-lo en perspectiva. Els exemples abunden, però en donaré només un: el telescopi espacial Hubble va costar uns 3.000 milions de dòlars, la guerra d’Iraq al llarg dels primers quatre anys va costar més de 120 vegades més i va deixar més de 100.000 morts. En termes de rendiment econòmic, s’estima que per cada euro invertit en R+D+I a Espanya, el retorn és de cinc.

Quin paper té la Universitat en tot això? N’hem donat algunes pistes, anem, però, un poc més al fons. Recordem, de passada, que l’accés a l’educació superior és un promotor de la justícia social, ja que contribueix a la igualtat d’oportunitats.

Sovint es veu la Universitat com una institució d’educació superior, i ho és, però aquesta visió fa curt.

La Universitat és un veritable ecosistema de producció i transmissió de coneixement que fa seus els valors del pensament lliure i crític, que connecta entre si i de manera única l’educació, la recerca i la innovació, i que, en fer-ho, contribueix a desenvolupar el talent humà: el factor clau d’èxit més important per al progrés. A Espanya, el 70 per cent de la investigació es fa a les universitats, que són també les úniques institucions capaces de formar investigadors a través del doctorat.

Fixem-nos-hi: sense coneixement no hi ha riquesa, sense investigació no hi ha coneixement i sense Universitat no hi ha investigació. El sil·logisme és fàcil de completar.l