I ara què?

La resposta a la crida de l’OCB a manifestar-se en favor de la llengua catalana ha estat un èxit. No ens pot sorprendre. L’OCB és el referent cultural més sòlid de Mallorca. Quan la gent s’indigna perquè sent vulnerats els seus drets lingüístics (vull dir amb més agressivitat de l’acostumada) es demana què en diu o què pensa fer l’Obra. I l’Obra, en la seva doble vessant cívica i cultural, assumeix el seu paper i convoca multituds per a fer saber que allò que metafòricament en diem el país encara es viu. Una vegada més, el diumenge proppassat, el missatge de l’Obra al govern va ésser clar i contundent. Cal congratular-se’n...? I tant! Tanmateix, no per això hem d’oblidar una pregunta tan incòmoda com inevitable. I ara què? Això ens hem de preguntar. Ara que tant els populars com els Caralsoles han pogut constatar que existim i que hi ha prou múscul com per plantar cara a una agressió purament colonitzadora, hem de baixar la guàrdia? De cap manera. Peperos i Caralsoles s’esperaven una concentració multitudinària. I no per això rectificaran. Si d’ençà que governen fan gala d’una tendència obsessiva a convertir la llengua que parlem (és a dir, la catalana) en una llengua xancleta, és perquè saben que tres segles de repressió física i cultural no han aconseguit extingir-la. I volen acabar la feina, no se n’amaguen. Aleshores...? Els núvols vénen i se’n van, el món no s’atura ni per fer la migdiada. Paradoxalment, molts dels manifestants de diumenge passat ja havien sortit al carrer l’octubre de 1977 per tal d’exigir el mateix d’ara: respecte per allò que som. Culturalment i històricament. Amb un matís diferencial. A la sortida de la Dictadura ens movia l’esperança i qualsevol guany lingüístic, per minso que fos, suposava fer una passa endavant envers la normalització democràtica. Diumenge, en canvi, clamàvem des d’un ja n’hi ha prou, de traves. A les Illes Balears, la realitat ens diu que els diversos governs de dreta (descomptant el pas fugaç pel Consolat del president Soler) s’han limitat a tolerar l’ús de la llengua i que els d’esquerres han anat una passa de gall més endavant. Que Gabriel Cañellas evitava com fos un conflicte lingüístic? És cert. Que Francesc Antich i Francina Armengol han governat amb consciència de llengua i de país? Probablement. Però n’hi ha prou amb una ullada als dos partits majoritaris de l’Estat, el Partit Popular i el PSOE, per a comprendre que no saben ni volen conciliar democràcia i diversitat lingüística. I la convivència se’n ressent de mala manera. Allò més decebedor de tot plegat és que, tocant a drets lingüístics, fa cinquanta anys érem allà on som. En aquest espai de temps el món s’ha girat com un mitjó. La Unió Soviètica ja no existeix, ha caigut el mur de Berlin, Europa ha reconegut l’existència de nous estats. Tanmateix, nosaltres, xipollem en un bassal d’aigües mortes. Per sortir-ne, haurem d’explorar noves vies de participació política, no en queda d’altra. Cas de no fer-ho, podem aventurar el futur: passarà un altre mig segle i els infants que diumenge passat s’enlluernaren a la plaça Major ompliran els carrers, ja amb els cabells blancs, per demanar el dret a viure en dignitat. I novament els donaran engrunes com ens en donen a nosaltres. Ho sabem, no cal insistir-hi. És coherent, per tant, que tot i la capacitat de convocatòria de l’Obra ens demanem, i ara què?