Superar marcs colonials

Ernest Urtasun, el ministre de Cultura de l’actual govern Sánchez, ha anunciat una revisió dels museus estatals per «superar el marc colonial». Ho ha dit en una compareixença al Congreso, en la comissió de Cultura, i pel que n’he llegit no ha entrat gaire en detalls: que si s’han de corregir certs biaixos etnocentristes, que si s’han de deixar de banda inèrcies de gènere... Molt bé: és un replantejament necessari, una reparació que s’ha de fer. Ara bé: superar el marc colonial pot voler dir moltes coses, en el context espanyol, i em jug tots els pocs doblers que tenc que la superació anunciada pel ministre Urtasun mirarà cap enfora però no cap endins, no posarà en dubte el centralisme de Madrid i no esmenarà la mirada colonial castellanitzadora sobre el món de l’Amèrica Llatina, i per descomptat no farà res per compensar la brutal descompensació pressupostària que hi ha entre els grans museus ubicats a Madrid, que ho xuclen tot com un forat negre, i els museus que hi ha arreu de l’estat. Si Urtasun i el govern volguessin superar el marc colonial, o reparar-lo, començarien per revaloritzar els museus de cada territori retornant-hi peces que per pura lògica històrica, patrimonial i museística hi haurien de ser. Pens en els bous de Costitx, les tres fenomenals peces talaiòtiques de bronze i amb forma de bou banyut que haurien de ser al Museu de Mallorca i no al Museo Arqueológico Nacional de España, a Madrid. Pens també en la Dama d’Elx, l’escultura monolítica ibera que va ser trobada a l’Alcúdia, al País Valencià, i que també es pot veure al Museo Arqueológico Nacional de España, a Madrid. I, també, pens en el Gernika, que Picasso va deixar ben clar que no volia que tornàs a l’estat espanyol fins que Espanya tornàs a ser una república i que tendria tot el sentit del món que s’exposàs al Guggenheim de Bilbao i no al Museo Reina Sofía, a Madrid. I després hi ha el tema de Llatinoamèrica. Pensar anticolonialment l’Amèrica Llatina sense tenir en compte l’enorme riquesa lingüística que l’imperi espanyol hi va destruir o minoritzar imposant-hi el castellà, una riquesa que Espanya sempre ha fet com si no existís i de la qual ni tan sols avui en reconeix una pervivència dèbil però viva, no té res d’anticolonial. Tot el contrari: no tan sols no corregeix injustícies ni supera marcs colonials sinó que els blanqueja, els naturalitza i els reforça.