Un dibuix esborrat

Hi ha una anècdota relacionada amb el món de l’art que m’encanta, m’al·lucina i em torna al cap cada cert temps des que la vaig llegir per primera vegada a la biografia de Willem de Kooning titulada An American Master i coescrita per Mark Stevens i Annalyn Swan. (Que em torna al cap cada cert temps vol dir que tant m’hi pot fer pensar la marca d’un peu damunt l’arena com la literatura antinarrativa i antipsicologista de Robert Coover o com el vol d’un ocell o les declaracions d’un polític prometent que ell no és ni serà com tots els altres polítics.) L’anècdota. Un dia del 1953, el jove artista Robert Rauschenberg, a qui encara no coneixia gairebé ningú i que encara cercava la seva manera de crear, però que ja tenia claríssim que volia fer un art que anàs més enllà de la visceralitat gestual i la imaginació formal expansiva de l’expressionisme abstracte que practicaven els artistes de la generació precedent, va fer una visita al taller de Willem de Kooning, el més admirat, agosarat i fructífer dels expressionistes abstractes. I li va demanar, literalment, un dibuix per esborrar-lo. Curiós i arrogant, a De Kooning li va fer gràcia la idea, i va cercar un dibuix que fos molt mal d’esborrar. En va trobar un fet amb llapis de greix, tinta i llapis de cera de color, el que se’n diu una pintureta. Rauschenberg li va donar les gràcies, se’l va endur, es va passar tot un mes esborrant-lo i, una vegada ho hagué aconseguit, el va exposar (l’obra en qüestió és un paper d’un blanc marronós emmarcat on es veu que hi havia cosa i ara ja no hi és) amb el títol Dibuix de De Kooning esborrat. Quan el va veure, De Kooning es va enfadar molt: normal. Però quina gran anècdota, i quina audàcia la de Rauschenberg. Aleshores, Rauschenberg era amic íntim i col·laborador creatiu del músic John Cage –que feia música amb el silenci, la dissonància i els renous de l’entorn i dels públics dels concerts–, del ballarí i coreògraf Merce Cunningham –que reivindicava els moviments lliures del cos al marge del ritme– i del també pintor Jasper Johns –que pintava banderes americanes i dianes i, per tant, feia una pintura figurativa que se’n reia de la il·lusió de realitat de la pintura figurativa. L’aportació rauschenbergiana, la destrucció o el buidatge de l’obra d’un clàssic viu, anava en aquella línia, que tancava portes però obria camins. Ho explica Louis Menand en un dels capítols de The free world. Art and thought in the Cold War, un llibre panoràmic, profund i colossal.