Orientalisme nostrat

Som quasi a 31 de desembre i volia dedicar l’article d’avui a una de les qüestions que més sol ocupar el sector cultural per aquestes dates: les llistes dels millors Tal i Tal (llibres, espectacles teatrals, pel·lícules, discos, etcètera) de l’any. Però fa uns dies el crític literari de La Vanguardia, Julià Guillamon, va publicar un article sobre (ehem, ehem) literatura mallorquina i he decidit que despatxaré el tema de les llistes dient el que dic sempre. Que, com a autor, les llistes dels millors Tal i Tal s’han de gestionar igual que els premis i que els elogis en general: si t’hi posen, si te’ls donen o si te’n fan, has d’estar content i has de donar les gràcies, i si no t’hi posen, no te’ls donen o no te’n fan, idò ho has de menysprear orgullós en calent i, en fred, hi has de donar la importància que té, que és exactament cap. I, sobretot, has de continuar fent feina, l’únic que importa i que satisfà. Tornem a l’article d’en Guillamon. El crític parlava d’un presumpte amic seu que diu que totes les novel·les d’autors mallorquins que llegeix (Porcel, Comes, Ramis, jo mateix, Gost) li semblen la mateixa obra. El presumpte amic de Guillamon, i el crític també, concloïen que tots els novel·listes mallorquins estam tan obsessionats amb el turisme que totes les novel·les ens surten igual. D’un lector que digués que tota la narrativa del sud ianqui del segle XX és igual, o que tota la literatura llatinoamericana del boom és la mateixa, diríem que no sap llegir. A un lector mallorquí que afirmàs que tots els escriptors de l’Empordà (mal) imiten Pla, o que moltes escriptores catalanes fan la mateixa cosa tel·lúrica i només subtilment política de Rodoreda, li dirien que com gosa. Però ah, la mirada de certs catalans sobre la realitat illenca –i la valenciana– pot permetre’s totes les miopies: no els penalitzen. Cal dir que cada llibre queda reduït als límits mentals del seu lector, i que el que demostra el presumpte amic de Guillamon és que és un pèssim lector d’autors mallorquins: no sap veure’n les diferències, que hi són; no sap detectar-hi la diversitat de punts de vista, que hi és; no sap captar-ne els diferents tons ambientals, que també hi són, i tampoc no sap adonar-se de la pluralitat de trames i la immensa diversitat humana que aquestes novel·les contenen. Es pensen que la mallorquinitat és una postal, per tant ens miren i només veuen el que els seus ulls projecten: postaletes.