TW
0

Aquests dies tothom parla de Napoleó. La sensació és que, si més no a Europa, fa dos segles que Napoleó sempre forma part de la conversa pública, ja sigui amb un pretext o amb un altre, per celebrar-ne míticament les proeses o per denunciar-ne la megalomania, per titllar-lo fascinadorament de geni pioner i carismàtic o per acusar-lo de tirà espantós i de monstre sanguinari. Ara mateix, el pretext per parlar de Napoleó és ni més ni menys que el biopic que n’ha filmat Ridley Scott, protagonitzat per Joaquín Phoenix. Pel que n’he pogut llegir, és tan històricament poc acurat com cinematogràficament espectacular i vistós. És a dir, és pur Hollywood en el millor i en el pitjor sentit de la paraula.

Si jo ara en parl a l’article d’avui, però, és bàsicament per recordar –per reivindicar, fins i tot– que la literatura catalana compta amb una novel·la napoleònica extraordinària, que ara seria un bon moment per recuperar, per incitar a llegir, per posar a l’abast del públic lector. Es tracta de L’emperador o L’ull del vent, de l’escriptor andritxol Baltasar Porcel, publicada per Planeta l’any 2001. És una novel·la porceliana de cap a cap, polièdrica i sense tesis simplistes, política però no ideològica, tràgica i plena de desesperació però alhora vitalista i solar i d’una energia que te travessa com una bala de canó i que t’arrossega com deu mil cavalls i que t’eleva com un exèrcit d’àguiles.

El seu nucli dramàtic és l’experiència dels milers de soldats napoleònics que, després de la glòria furiosa d’arrasar tots els camps de batalla d’Europa, varen ser derrotats a la batalla de Bailén i empresonats a la petita illa de Cabrera, en condicions inhumanes, en el que és considerat el primer camp de concentració de la història. Amb un sentit alhora aventurer i claustrofòbic d’aquells fets, Porcel crea una novel·la fabulosa, plena de misteris narratius i dilemes existencials, trepidant, d’una plasticitat enlluernadora. Se’n podria haver fet una pel·lícula magnífica, i record que en Porcel em va explicar que hi havia hagut la possibilitat de fer-la, primer amb en Roman Polanski com a director i, després, amb en Patrice Chéreau (i en Donald Sutherland de protagonista). A la fi, el projecte no es va concretar. La novel·la té com a eix existencial i moral una frase de Chateaubriand que diu: «Vivim entre el no-res i una quimera». Llegiu en Porcel, que és Hollywood i és molt més.