Ho sap tothom i és profecia

Sintonitzo la Sexta i ocupa gairebé tota la pantalla una senyora madura que crida consignes contra Sánchez i Puigdemont i, crida que cridaràs, treu literalment sabonera per la boca. És a la madrilenya Cibeles, envoltada de simbologia feixista i de PacoFrancos igualment cridaners. L’observo sorprès. No deixo de preguntar-me per quina raó la pot indignar tant i tant la separació de poders de l’Estat. Però no tinc resposta, com no sigui admetre que surt al carrer perquè Franco ha ressuscitat i que tot això del poder legislatiu o judicial li sona a xinès. Fet i fet, surten PacoFrancos de sota l’estora. A Madrid, a Palma, a tot arreu. De manera que corren temps convulsos. Fins i tot per a un Pedro Sánchez que sol tenir el sant de cara. O per al Rei, que amb l’amnistia ha quedat descol·locat. Concretant: no sap si Sánchez li mou la cadira o li dona l’oportunitat d’apropar-se a Catalunya. I davant del dubte, se’l veu socarrat. Els PacoFrancos li reclamen que prengui partit per ells, que són els de la bandera amb gallina, però no se’ls escolta gaire. El record d’un 14 d’Abril aconsella cautela. Aquest episodi del passat va ésser força traumàtic per als monàrquics. Luis de Tapia en va deixar constància a La Libertad, un diari republicà del qual era accionista Joan March. Mon Dieu, quines coses...! Escrivia Tapia en referència a Alfons XIII: «¡Se fue...! ¡Sobra toda saña!/ ¡Ya es triste cruzar España/ cuando es flor todo el país!/ ¡Cuando en fecundos olores/ florecen todas las flores/ menos las flores de lis!». Insisteixo: en reparar la cara de pomes agres del Rei, em faig càrrec de la seva prudència. Encara que els temps actuals no siguin de progrés, sinó d’involució pregona. Bé ho saben els senyors bisbes, que es disposen a ficar cullerada a l’olla que bull. L’Arquebisbe d’Oviedo, el reverend Sanz Montes adverteix «que en aras de una investidura no cabe aliarse con quienes han delinquido» i que endemés s’amaguen a «escondrijos prófugos». La proclama de l’Arquebisbe té el valor simbòlic d’allà on s’ha fet. Covadonga és a dues passes d’Oviedo, i des de Covadonga va iniciar Pelai d’Astúries la reconquesta d’Espanya. Però no en té d’altre, de valor. Ben segur que el mossèn s’ha inspirat en el nacionalcatolicisme. Mireu per on, Carles Puigdemont, que és el colpista que s’amagava a «escondrijos prófugos», gaudeix a l’Europa civilitzada de prou prestigi com perquè el batlle d’Anvers, en vista del pròxim Anvers-Barça de futbol, el convidi a la llotja presidencial de l’estadi. És clar que Bèlgica i Espanya recorren camins distints i distants. Mirem enrere: mentre aquí s’afusellava Ferrer i Guàrdia, allà li aixecaven un monument. En fi...! Tornem a Sánchez, un home sortós. Fins quan li durarà la bona estrella? Anys o mesos...? D’antuvi el discurs d’investidura va ésser decebedor. S’havia compromès a reconèixer els drets nacionals de Catalunya, però se’n va sortir amb un ciri trencat. I els temps que corren no conviden a riure’s del mort i de qui el vetlla. La legislatura es preveu complexa. Sobretot perquè la gent del PSOE no ha modificat ni una passa de gall allò que en pensava, d’una Catalunya independent. I en pensava allò que en pensa el Pepé. Mala cosa, per tant. Aquesta Espanya d’avui s’assembla massa a la de noranta anys enrere. Ho diu l’admirat Foix: Ho sap tothom i és profecia. Uf...!