Climent Picornell18/06/23 0:29
TW
1

Els meus Jardins són peces manllevades, sense permís i amb un cert esburbament. A l’entrada del jardí de la finca del promotor musical Gay Mercader s’hi pot llegir un cartell: «Oblida’t del ca, ves alerta amb l’amo!» M’ha recordat l’entranyable lletrero que deien que hi havia a Can Tomeu Penya: «Cuidado con el perro que no cree!». Idò per començar i perquè sí: «Solo de lo negado canta el hombre, / solo de lo perdido, / solo de la añoranza, / siempre de lo mismo». (Agustín García Calvo). John Stuart Mill ja escrivia el 1873: «Només són feliços els qui tenen la ment fixada en algun objectiu que no sigui la seva pròpia felicitat: en la felicitat dels demés, en la millora de la humanitat, fins i tot en algun art o afecció, els quals persegueixen no com un mitjà, sinó com un fi ideal en sí mateix. Així, quan proven de trobar una altra cosa, troben la felicitat pel camí». A la molt coneguda exclamació de Walter Benjamin: «Qui no vulgui prendre partit, ha de callar!», hi podríem afegir allò que també digué de «ser feliç vol dir prendre consciència d’un mateix sense espantar-se».

Al seu assaig La postliteratura, Alain Finkielkraut –no me fii gens dels intel·lectuals francesos, però...– diu que estam vivint una dictadura del ‘políticament correcte’ que ens imposa els prejudicis del feminisme simplificat, l’antirracisme somnàmbul i un pensament calculat que encobreix la lletjor i la bellesa del món. «Oh! Quant ens feis odiar la igualtat, quan el seu imperi no te límits». Devia ser trotskista de jove? Ja saben l’acudit: «Què és un trotskista? Un partit. Dos trotskistes? Un partit i un corrent. Tres trotskistes? Un partit, un corrent i una escissió». Ja saben l’odi que els tenia l’estalinisme, Stalin, aquell que deia. «No confii en ningú. Ni en mi mateix».

M’agrada llegir John Carlin els diumenges a La Vanguardia on fa poc dies comentava algunes característiques sobre les seves nombroses entrevistes amb personatges rellevants: «Maradona, fantàstic. Carisma que li sortia pels porus, demagog entranyable i (amb mi) mentider». Jordan, el millor jugador de basquet del món, a la pregunta: «Hi ha algú a qui respecta?». La resposta: «Ummmm... interessant pregunta mai se m’havia ocorregut pensar en això». Repel·lent. Boris Johnson: Ego famolenc i el pallasso més erudit del món. Clinton: brillant i ho sabia. Enamorat de sí mateix, de la seva intel·ligència i del seu encant». Clint Eastwood: sec, irònic, com un esperaria. Em va dir que ser director de cine era com ser fuster. Un, ajunta escenes; l’altre trossos de fusta». I així.
Hi podríem afegir Camilo J. Cela al qui he sentit desacreditar perquè el 1938 s’oferí com a delator al ‘bàndol nacional’ durant la Guerra Civil, de totes les maneres ens recorda Adolfo Sotelo que: «A qui va guardà 100.000 cartes seves i dels seus destinataris no se’l pot reduir tan fàcilment». Però la feina d’escriptor té alguna cosa de delator. «Quan et dediques a escriure el teu treball consisteix en anar a les cases dels altres i escoltar darrera les portes» (Jane Smiley).

Conta Maricel Chavarria sobre la crisi definitiva de The Beatles: «La dissolució dels de Liverpool només té un culpable: l’entusiasme de Paul McCartney, el seu ímpetu compositiu, la seva exigència de qualitat i un perfeccionisme que feia sortir de polleguera a tots els altres, excepte a George Martin, el productor. Paul se creia amb el dret de exigir-los feina i una millor actitud, però els altres eren ja estrelles peresoses». I ja que som amb la música me prepar per anar a veure Bob Dylan al Liceu de Barcelona, és com un adéu, a aquest atleta de la música que als 82 anys encara rutlla pels escenaris. Trob a Twitter una definició dels seus darrers concerts: «No diu ni hola, es col·loca al fons de l’escenari, canta mussitant, destrossa els seus clàssics perque ningú no conegui quina cançó és i se’n va sense dir adéu. Preu: des de 85 euros».

Acabam. Voleu demostrar estima, idò: «El major acte d’amor és ficar-se junts dins una hipoteca» (Marta Jiménez Serrano).