‘Boomers’, privilegis i truites

Parlant d’emancipació, l’Anuari de la Joventut del 2022 publicat a finals de gener d’enguany presenta dades –esfereïdores algunes– que podrien servir a qualsevol boomer per justificar aquesta idea força: la taxa d’emancipació residencial dels menors de 29 anys s’ha reduït en poc més de 10 anys (del 35 % al 17 %, entre 2009 i 2020), el número de joves illencs (de 15 a 34 anys) residents a l’estranger creix a un ritme gradual any rere any, i la mitjana d’edat alhora de tenir el primer fill creix en les dones dels 28 anys als 32 en poc menys de 20 anys (2002-2020). I si bé, així ho tenim, la situació actual difereix molt de la viscuda dècades enrere, quan tots els nostres pares iniciaren el seu camí cap a la conformació de la seva família.

Entrant més en detall hi ha una dada molt preocupant entorn a l’economia illenca: en 20 anys hem passat de ser una de les primeres comunitats en PIB per càpita a ser la desena, ja per davall la mitja estatal. Mentre les generacions passades varen poder conformar la seva vida dins un cicle de bonança que ja provenia de dècades enrere, les generacions actuals veim com enganxam crisi rere crisi des del 2008. 15 anys de sotracs són molts per una generació!

Actualment, emancipar-se s’ha convertit en una espècie d’animal mitològic si un vol tenir un mínim de vida social. L’encariment del preu de l’habitatge, la manca d’aquest per limitacions administratives i la poca estabilitat en un mercat laboral que tendeix excessivament a oferir en gran mesura feina en temporada alta mantén molts de joves als boxes de la fórmula emancipada.

Si bé, des de l’arribada del turisme l’economia illenca no ha fet més que créixer, a les generacions joves ja no ens arriba el manà i ara, més bé, hem de pensar en com podem millorar aquest sistema que, en molts de casos, no ens permet constituir-nos com a persones adultes. Els boomers –’presidents’ o no– tengueren la sort de trobar-se amb una economia a l’alça que els suposà el privilegi de poder assolir els seus desitjos emancipadors sense les dificultats actuals. Dins l’àmbit polític, poc importà la frenada descentralitzadora establerta per la LOAPA: el sucursalisme limità l’autogovern i prioritzà els interessos estatals als propis illencs, l’economia creixia i... tanmateix. En canvi, ara mateix ens trobam amb un futur econòmic illenc més bé incert, amb una economia poc diversa, fluctuant i depenent excessivament del turisme que genera condicions poc propícies per a la creació de riquesa, el benestar social i el manteniment de la nostra identitat. Ens podem permetre continuar desaprofitant les eines que en dóna l’Estatut i les nostres institucions? Ho dubt...

Per tant, què podem fer i canviar els joves d’aquesta terra nostra? Centrar els nostres esforços en defensar el poder que tenim com a ciutadans de Balears i, sense falta, exercir-lo a través de representants que lluitin per girar la truita d’aquest futur que és nostre i que volem millorar. I la truita, joves, se gira emprant les eines que tenim: triant representants propis que assumeixin, sense embuts, els objectius que volem per a la nostra illenca terra i obtenir el màxim de competències possible. S’ha de governar amb el cap a cada racó del nostre arxipèlag i no amb el cap a aquesta màquina recaptadora i poc generosa que és Madrid. Un Madrid que ni ens entén ni ens vol entendre.

Per això existeix Joves per les Illes per capgirar la situació que patim molts de joves i liderar els canvis polítics i socials des de l’activisme polític a favor –com sempre– de les nostres estimades illes.
El futur és nostre, joves, només l’hem de fer!