Anècdota o categoria en geopolítica

A la frontera de Líbia, venint de Tunísia, els guardians ens feren esperar perquè tots havien de resar, tant els d’un costat com el de l’altre, per després, tanmateix, negar-nos el pas. La religió al nord d’Àfrica condiciona la vida quotidiana. També a Algèria, tot i ser un país militaritzat i socialista. Hi havia entrat per mar i era l’època del Ramadà. Doncs bé, a una ciutat d’un país socialista, durant el Ramadà –el mes en què el profeta Mahoma diu que s’ha de dejunar durant el dia–, a una ciutat enorme com l’Alger, amb el segell dels francesos encara, no hi va haver cap restaurant que ens servís dinar: a dejunar s’ha dit! La revolta de la sèmola i la mascarada democràtica, un parells d’anys més tard, llançà el país a massacres continuades, prolegomen de la islamització radical globalitzada.

Vull dir amb això que les anàlisis reduccionistes i ràpides de la geopolítica –i sobretot de la geoestratègia mundial– necessiten un bon sedàs. Érem al món de les anècdotes i a la clarividència que de vegades ens aporten. Quan era més jove m’havien venut que el Xa de Pèrsia, popular pel glamour, tacat i postís, de la seva dona Farah Diba, era el vigia d’Occident a l’Iran, el modernitzador, amb un exèrcit invencible. Un capellà, un aiatol·là que vivia exiliat, se’l va carregar en un tres i no res. Khomeyní va substituir el Xa. Anècdotes? Ja sé que no es poden relatar en un curs de geopolítica internacional i que s’ha de fer esment al petroli com a element explicatiu. Però l’anècdota és en la vida com un aforisme al pensament, una veritat condensada, que cal, això sí, interpretar.

Quan un observa el món s’arriba a embullar i fa mal destriar l’anècdota de la categoria. Malgrat un hagi estudiat el Dictionnaire amoureux de la géopolitique d’Hubert Védrine. Ens farà falta la competència globlal. Verònica Boix encunyà juntament amb Howard Gardner, el concepte educatiu de competència global, definit com el conjunt de coneixements necessaris per a comprendre les claus d’un món complex i interconnectat. Amb reptes com el canvi climàtic, les migracions, la tecnologia, els populismes... Hi afegiria el desenvolupament de les tecnologies de la quarta revolució industrial, amb la intel·ligència artificial, la robòtica, la impressió 3D o l’internet de les coses, la computació espacial, el metavers o la consolidació del 5G. Més amunt feia referència al món islàmic i a l’anècdota que es converteix en categoria. Així, com recordava John Carlin: «Els yihadistes de l’Estat Islàmic són tan esclaus de Twitter o de l’Iphone o de Netflix o de Microsoft Word com la senyora que vota religiosament pel Partit Republicà a Oklahoma». Fins i tot els més antiimperialistes són esclaus de les trobades tecnològiques de l’imperialisme yanki, ja que voler entendre l’imperialisme en termes de conquerir territoris és una forma molt antiga d’entendre el poder. El poder imperial deriva cada vegada més de llocs com Hollywood, de l’espectacle i del domini del món digital. Som davant de l’anècdota o de la categoria?